La boira, l'ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l'emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d'un formigueig vagament morat. Tot ha pres un aire de fantasia flotant — com hom s'imagina que han d'ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d'una criatura agonitzant.
Després s'ha posat a ploure d'una manera mansa. Dins l'aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gasa blanca d'aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bombolles de la pluja a l'aigua.
El cel s'ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.