La de Lanòs
Lampègia
II
Abderraman ho ha sabut,
vol veure si el desfaria,
al crit de muira el traïdor!
vers Catalunya camina;
vint mil homes du de peu,
deu mil de cavalleria;
per davanter va Zeian,
brau adalit de la Síria.
En lo camp és un corser,
en los rius és una anguila,
en lo combat un lleó
dels de sa terra nadiua.
Abú-Nezàh no en sap res,
massa fort l'amor lo lliga;
quina nit tindrà, si dorm!
quin despertar, si somnia!
amb ell dormen sos soldats
dintre lo fort de Júlia-Llívia.
Oh Júlia-Llívia! a tu i ells
l'hora fatal vos arriba.
Ja l'enemic és aquí,
ja té les claus de la vila.
Los defensors són covards,
n'hi ha gran escampadissa;
los uns fugen cap a Llo,
los altres cap a Angostrina.
Quan cau lo roure del bosc
l'aucellada se'n desnia.
Abú-Nezàh fuig tot sol
del duc d'Eudes amb la filla,
fuig sense saber a on fuig,
com un cego sense guia.
Zeian pel rastre els segueix
de moros amb sa canilla;
quan sent a prop sos glapits,
Lampègia plora sang viva:
– Salva't – diu al seu espòs –;
jo sola morir voldria.
– Lampègia, no et deixaré;
primer deixaré la vida.–
S'aturen vora una font,
avui Font de la Regina;
no beuen, no, i tenen set,
massa l'aigua amargaria;
no dormen, no, i tenen son,
ses flors los semblen ortigues.
Allí els troba l'enemic,
a l'espòs ella s'inclina,
com alfàbrega a son test
quan algun peu la trepitja.
Amb sa espasa ell i amb son cos
com amb una ala l'abriga,
deixant ploure sobre seu
colps d'alfang i coltellina,
fins que cau sobre l'herbei
que sa sang ja envermellia,
com esgranall de robins
damunt verdosa catifa.
Si el ferro no ho hagués fet,
lo dolor lo mataria
al veure-se'n emportar
sa enamorada cativa,
la coloma pel milà,
pel porcell la margarida.
En gropa del seu corser,
Zeian la porta al califa,
al califa Abderraman
que al peu del Pirene arriba.
Ell aixeca els ulls al cel
i el nom d'Alà pronuncia,
pronuncia el nom d'Alà:
– La filla d'Eudes m'encisa.
És la flor del Pirineu
en lo ple de sa florida,
és la corona–de–rei,
un rei se'n coronaria.
Serà en l'harem de Damasc
de l'hermosura regina,
la rosa d'aquell jardí,
la perla d'aquella riba.–
A l'infeliç aimador
li donen tomba lluïda
d'un triangle coronat
amb cúpula damasquina,
dins lo poble de Planès,
a quatre llegües de Llívia.
Los vinents escatiran
si és mausoleu o mesquita,
si l'han feta cristians
o moros de Moreria;
mes en la tomba del moro
los cristians diuen missa,
que ja era mig cristià
qui en mans de moro moria.