La lluna plena esclatant damunt la taula de Torralba il·luminava el recinte amb tanta intensitat que, segons com, semblava que fos de dia. El joc d'ombres que projectava la mateixa taula, la més gran i ben tallada de tota l'illa, i els menhirs que l'envoltaven, semblaven éssers espectrals enmig de la nit de lluna plena de juliol. Més enllà, el talaiot i les sales hipòstiles eren ja llocs ignots, submergits en la fosca, misteriosos. El recinte de la taula, en canvi, encès de lluna, era un lloc ple d'energia, de força, gairebé de vida pròpia. Diuen que un dels motius que va portar les civilitzacions prehistòriques a construir les taules era astronòmic; és a dir, la taula com a element per captar la força magnètica dels astres i dirigir-la cap als homes. Menorca es terra de pedres i vent.
Com cada nit de lluna plena, el lloc de Torralba d'en Salord, a tres quilòmetres d'Alaior, era visitat per algunes persones que no es volien perdre aquell espectacle de la natura i de la història. En Biel Pou i els seus amics eren d'aquests. Anaven cap allà amb el cotxe de la Cris a veure què passava. No esperaven trobar bruixes ni misses negres ni res per l'estil. Senzillament els havien dit que la màgia del lloc era al·lucinant, i cap allà anaven amb aquell 4L atrotinat que només tenia en bon estat el radiocasset. Ara, quina canya l'aparell amb aquella cinta dels Sepultura a tota castanya.