La platja ultratjada (Fragment II)
Els més reals i alhora fantàstics dels meus viatges remots van ser amb tartana. En la que els dies laborables el meu avi Lluís feia servir per a distribuir els corrons del seu taller i que, alguns diumenges a la tarda «ens deixava» a l'Erasme (tartaner) i a mi per anar a berenar a la Marbella, platja del Poblenou, el meu barri. L'Erasme, amb brusa de marxant i gorra negra, se m'enduia a l'establa a enganxar el cavall... La fabulosa establa amb l'ull de bou, els estrambòtics cortinatges que penjaven del sostre embigat; la noble presència del cavall que em mirava de reüll i brandava ansiós la cua mentre l'Erasme li col·locava els guarniments; la fragància de les garrofes coriàcies... «Som-hi, noi»! jo, peu a l'estrep d'un salt i a seure. L'acollidor cobert de volta del carruatge, els atrotinats seients de vellut, la bisellada campana del fanal... L'Erasme encenia un tros de caliquenya, s'instal·lava al pescant, s'armava de la tralla, conversava uns moments amb el cavall i, «Arri, Menut, que ens toca Marbella!». La gropa del Menut, carrer de Marià Aguiló avall, ja amb un vaivé d'onada. Avall pel carrer estret com pel canal d'una riera fins a la mar de l'aigua blava!