La pluja de la matinada és sempre més callada; no vol fer mal al paisatge que s'està despertant i per això cau amb suavitat i sense presses. Diuen que tampoc no fa soroll perquè la matinada és un moment molt encertat per morir-se; si no, com és que l'escull tanta gent. La matinada és una sagnia per a la humanitat.
Aquella matinada humida de Mura, la pluja també queia discretament. Potser és que volia sentir si el Ciset encara estossegava. Potser és que volia encertir-se que el Ciset no era mort, perquè l'havia sentit que comentava a la Galana quan li arrabassava la camisa a mig sargir i la premia contra el seu pit, que tant de bo que em morís aquesta nit. El cas és que l'home s'havia passat una bona estona escrutant darrere els vidres el cel fosc com si li interessés vivament ser el primer de veure sortir el sol. Un gall havia cantat sense convenciment, un gos va contestar-li en la llunyania amb tres lladrucs carregats de nostàlgia i el cel es va aclarir molt lentament, perquè la diada de Difunts el sol ja comença a emmandrir-se. Així que el cel començava a perdre obertament el to blau fosc i el plugim suau es feia visible, el Ciset es va apartar de la finestra, com si li fes mal veure el contorn de les coses; com si no tingués dret a mirar res no havent-hi la Remei per corroborar-ho. Anà fins a la calaixera i bufà sobre el caramull de cera que era el que quedava de l'espelma nova, tota convertida en llàgrimes i llum. L'esforç el va fer tornar a tossir. Davant de la finestra havia estat rumiant moltes coses; tantes, que fins i tot havia tingut por. Perquè el cor se li havia omplert d'odi i no hi estava avesat. El Ciset sempre havia estat un home pacífic, que s'havia pres la feina de jardiner amb admiració perquè tots els seus esforços per plantar llavors, bulbs, esqueixos i planter sempre donaven fruit, amb l'ajut de l'aigua, del temps i del sol i de la seva paciència. Fins el dia que la follia el va portar a plantar la seva perdició. Flap!, i per culpa d'això es va haver de desterrar. Per culpa del flap i de la bossa de monedes que el va enlluernar. I per culpa de totes aquestes coses se li havia mort la Remei, que s'havia mort d'un cop de pena, ella que era una dona sana i mai no havia caigut malalta, que se m'ha mort de viu en viu, pobra Remei. I el Ciset va arrencar a plorar, com ho havia estat fent tota la nit, maleïda sigui la meva mala estrella, i va fer un bram que va ressonar a les parets buides de cal Peric, buidíssimes perquè ja no les omplia la Remei. I quan l'eco del xiscle va apagar-se, li va tornar a venir la tos, ara amb molta fúria. Amb la tos va escopir un altre bocí d'ànima i es va adonar que no li devia quedar gaire vida per endavant. I per primer cop aquell pensament no li va fer una por excessiva. Vés a saber, va pensar, si quan sigui l'hora que arribi la Galana, em troba ja mort d'una puta vegada. Flap.