La senyoreta Mercè Rigau meditava profundament absorta en un racó fosc i discret de l'Arxiprestal. Hi havia arribat amb la intenció de confessar-se, però un cop allí canviava de parer per por de fer córrer massa la llengua; temia que mossèn Vicenç li recomanés prudència, que al capdavall era el que sempre recomanava, que li fes entrar més por al cos, que la immobilitzés ara que estava tan decidida. Asseguda, repassava minuciosament l'estratègia muntada. Encara no havia rebut resposta de Reus; segons per on es despengés aquell home, estava determinada a fer-li una visita personal baldament s'ensorrés el món. I pel que feia a l'Enric, fins que no estigués solucionat això de Reus, s'estimava més no fer el pas.
Sentí una esgarrifança. La frescor de l'interior de l'església se li clavava a la pell. Es decidí a tornar a casa, perquè aviat fóra l'hora de sopar. En traspassar la porta l'omplí la bafarada de la xafogor de tot un dia de sol despietat de principi d'agost. Gràcies a Déu que la gent cristiana podia tornar a passejar pel carrer sense témer un mal pas. Aquells darrers dies havia estat particularment desagradable traslladar-se d'un lloc a un altre, perquè la xurma ho envaïa tot.