L'Aureli entatxona d'esma picadura a la pipa... Enraona, fuma, se li apaga, la torna a encendre amb parsimònia, enraona, fuma...
—... i el gran de can Fenosa se n'ha tret de sobre tres més, me'ls ha fotut al carrer no per malfeiners, sinó per anarquistes: són les seves paraules. Amb aquest penjament a l'esquena els tocarà de ballar-la magra. El gran de can Fenosa és un tifa, un pinxo. Va dir: a casa allò que sobra és escòria, i no poca. Foteu-me- la a fora! Ara, rai, tenim qui ens guarda les espatlles. Ha arribat l'hora de fer net. Se'n va anar de la boca. Crida massa, aquest noi gran, se li han de passar els comptes, i abans de dissabte, no donar-li temps de despatxar-ne més d'escòria. I que serveixi de lliçó a qui toqui... Entesos, Santiago?
L'Aureli redreça el cap amb gallardia, tu acotes el teu de noi aviciat, poruc.
—Ens voldrien capats, muts i a la gàbia... Van mal dades, sí, i tal com pinta, l'aprenentatge us resultaria arriscat, cançoner... No perquè estigueu disposats a servir, us deixaré sortir al carrer com a conills de gàbia. Sortireu, però sols, no, no encara. Us convé passar el narro, aprendre de fer a bell ull capmàs d'una cantonada, d'un arbre, d'un fanal... En Santiago està foguejat, i és murri... Algú de vosaltres podria acompanyar-lo... Per exemple, tu.
No t'anomena, ni tan sols t'assenyala, es limita a mirar-te cara a cara. El silenci de tots, el pèndol del rellotge, la fonda buidor que, tot d'una, acapara l'ansiosa presència del teu pare, i el so aïllat, ressonant de les tres síl·labes que contestes en veu baixa: Sí, m'està bé.
—Aleshores, dimecres que ve a dos quarts de set passaràs a buscar en Santiago... I, per avui, prou. No sortiu tots junts com cada dissabte, ni tampoc d'un a un, ¿enteneu la cosa?: val més de dos en dos... Tu, Climent, aquesta setmana entretén-te amb l'aventura del pobre Cabet i els seus icarians... Se m'ha desenquadernat de tant llegir-lo, si pots, adoba'l. Bona nit.