L'hivern dels pobles
Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d'un poble. Cada any l'hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i de gebrades.
Però la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen i engruixeixen els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar, per totes les seves molècules, la humitat amorosa de l'aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, i s'obren per donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l'extremitud, l'esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l'aire; reculen les neus als bacs de les altes serres, l'oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l'esclat de moviment, de vibració, d'activitat per tota la natura; i les seves innombrables remors canten altra vegada l'himne etern a la vida renovada.
Així mateix, per als pobles l'hivern no és la mort, sinó la gestació d'una nova vida. L'hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l'impossible, amb el fat enemic, amb l'hostilitat declarada dels grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles, com els rius fora de mare, les canyes i els joncars de les margenades.