Lo Conqueridor, després de rentar i fer cristiana amb les aigües del baptisme la moresca ciutat del Túria, després de consagrar a la Verge Maria la major de ses mesquites, arrenca de son escut la mitja lluna minvant i li dona, traient-se'l de son braç, son propi escut de les quatre barres, i desitjant florejar-les amb alguna cosa més, ho demana a Lleida, qui amorosa li dona un esqueix de son lliri.
Mes, ara pregunto: d'aon li ve a Lleida aqueixa tan hermosa com poètica divisa?
La tradició diu que l'escut de vostres avis n'estava sense, i ells, a semblança del comte Jofre el Pelós, ne demanaren una a son rei. Aqueix, escaient-se enmig d'un prat, dona una ullada al voltant seu, i veient-hi un lliri, com en aqueix moment se'n veuen tants per aqueixes ribes, lo collí i n'enflorà l'escut de vostra pàtria.
Qui era aqueix príncep? Ningú ho sap; mes son present era digne d'una mà real. Si fos lo rei del cel i terra en persona, de què podia fer-vos do més valiós i d'agrair que d'aqueixa flor, símbol puríssim de la bellesa de sa Mare?
Lleida és la gafa d'or que uneix lo Principat de Catalunya al realme d'Aragó, aqueixes dues primitives meitats del mantell de don Jaume. Doncs aqueixes dues províncies són religioses i marianes, qui diu que aqueix lliri no us fos portat per la mà de sant Jaume, volent-lo transplantar de les vores de l'Ebre a les del Segre?