Ma cambra blanca
Jo tinc una bella cambra blanca...
He dit bella i el cert és que no té altra bellesa positiva que sa blancor; una blancor difusa que sembla fugir de les parets i el sostre per a ficar-se als ulls de qui la mira i refrescar-los-hi de totes les roentors de color; entrar-se-li'n a les casetes del cervell i omplir-les de lluïssor d'albada; baixar-li a les presons de l'esperit i conhortar-lo dolçament amb prometences d'alliberació...
La meva cambra blanca té un balcó que dóna a migdia, sobre un jardí on les plantes creixen a son lliure albir, ufanosament, primitivament sens sofrir mai la cruel tortura de les mans del jardiner; un jardí ple d'exquisides roses blanques, grogues, carmesines, i d'uns estranys llirs de color de foc, que baden, amb voluptat, l'esplendor de son calze a totes les papallones envellutades que passen vora d'ells.
Engarlanden els muntants del balcó, talment con si volguessin fer-li un marc de poesia, els grans llimoners, vells de brancada i joves de fullam, gronxolant sos fruits d'or pesadament, amb pesantor de cosa rica i plena; i davant d'ells el tou embullat del roser de mil flors, enlaira ardidament les vergelles tendres, vermelloses d'ufana, on sobre la més alta, refila, de nits, un rossinyol immòbil, i entremig de les baixes xerrotegen esbojarradament els pardalets, en aixecar-se el dia i quan el sol es pon. I pel cim del roser s'estén la blavor immaculada del cel, del puríssim cel de l'Empordà, més bell que el cel d'Itàlia, més bell que tot el cel que plana sobre la terra.