Mon niu (fragment)
Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d'elles, però poc n'hi manca. Té l'enteixinat de rajol i llata, les parets emblanquides í el sòl d'humils carreus.
És un niu que van fabricar altres -uns altres que comptaven, més que no somniaven-, per ensitjar-hi el forment que granava en llurs camps, i que un jorn em deixaren perquè jo hi ensitgés tremolors, angoixes i esperances, únic forment que llevaven els camps inconreats de mon ànima.
D'aleshores ençà, jo vaig ésser ric d'una mena de riquesa que no pagava contribució: d'una d'aqueixes riqueses que conhorten perquè no són cobejades pels f mesquins.
Tenia un niuet sota una teulada, com les orenetes, els ocells sociables que conviuen amb l'home, però que no s'hi barregen: no era el niu oficial, la cambra que tothom franqueja i profana, no: era un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateix i sols per mi mateix visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir, recatadament, sens que els forans ho veiessin i recontessin pel veïnat, sens que m'ho estronqués la presència d'una ànima balba o indiferent, sens que un amic pràctic pogués endevinar-ho í fer-ne grollera mofa... Un niu ple de belles flors de misteri que jo, únicament, collia: que jo, únicament, flairava... Era, en fi, el niu que tots desitgem en nostre jo d'egoistes impenitents. I amb aquell niu, si en tenia de coses! Més que coses, mons sencers... Mons de resplendors, mons d'harmonies, mons de llibertat. Tenia espais de buidors insondables, tenia deus d'aires purs i fresquívols, tenia horitzons infinits... Tenia les coses grans que enarten els cors grans... i també tenia les coses petites que plauen als petits.
Tenia sota meu un carrer llarg, molt llarg, amb cases blanques i netes a cada banda, amb una plaça plena d'arbres verds, al mig, amb el camp daurat a un extrem i la mar blava a l'altre... Tenia una estesa de teulades mirífiques al davant, amb eixams de finestretes a sota, atractívoles i misterioses com portelles de sagrari, i a sobre, l'abric d'una muntanya embaumada amb l'alè d'espígols i farigoles. Tenia a dalt de la muntanya un cel de glòria que en donava espectacles per a mi sol de cap a cap del dia í de cap a cap de la nit, si no tenia son... Tenia sobre meu, un sostre que m'abrigava, una ventura de sostre que quan plovia era una caixa harmònica; cada gota hi despertava un acord, cada ruixat una simfonia... Tenia a mon entorn un esbart de meravelles, d'aqueixes meravelles vulgars que els beneits menyspreen, però que enlluernen per dins l'esperit que no és orb.