Nit d'estiu de 1891
La festa s'ha acabat. Sardanes. Una revolució:
inauguració d'una avinguda espaiosa.
Record del bon rei de grata memòria
-furs, privilegis, sèquia-.
Serà tan llarga (o més) que la carretera de Vic
-de trenta-sis anys d'edat-.
Els avis i pares encara rememoren les obres.
Arribarà fins als defores: mai ningú endiumenjat
no hi anirà a passejar. Massa descampat.
Alguns la comparen amb l'Avinguda de les Murtres
-predilecte dels antics deus grecs-.
El carrer de Sobre-roca i el Born li fan la competència
(més elegants, més senyorívols, més recollits).
Aparadors per a recrear-se; per parar-se;
ocasió propícia per enraonar. Carrers més curts.
No cal caminar tant. Hi posaran cadires -diuen.
Una fila de cadiratge verd. Per a seure-hi,
caldrà pagar.
Els amos enriquits -fàbriques a la vora
de l'idíl·lic Cardener d'algues verdes i canyars-
hi aniran a viure. Nius de grandesa.
Els plàtans novells -or verd- neulits i petits no ombregen la canícula estival diürna. És de nit:
fanals finiseculars enarten l'escenari adamantí.
Els ratpenats aletegen esvalotats i enjogassats.
Senyors del Passeig. Desert.