No eren gaires els barcelonins que coneixien el Tibidabo. La muntanya, unida a la serralada per una sèrie de pendents amb camins mitjanament practicables, per la part de Vallvidrera, i per entre els boscos que es continuaven, de l'altra banda, cap a Sant Cugat del Vallès, era pràcticament inassequible pel costat que guaita a Barcelona, per obra i gràcia d'un ample torrent sobre el llit del qual està traçada l'actual avinguda del Tibidabo. Excursionistes i gent jove, especialment modesta, arribaven al seu cim en dies de festes assenyalades, poc menys que practicant alpinisme. Bé és veritat que al seu coronament, llevat de la vista suprema que oferia la vella urbs i la ciutat naixent i el mar blau, que hom pretenia que els dies més clars podíeu veure'l tancat a l'horitzó amb una lleugera silueta imprecisa com un núvol, que era l'illa de Mallorca, no oferia altres atractius que dues petites construccions de migrada simplicitat: el pavelló de la Reina Regent i una capelleta dedicada al Sagrat Cor.
El primer dels esmentats edificis bastit de fusta amb el tipus oriental, tan a favor en aquells temps, fou edificat per obsequiar la Reina Regent quan visità la muntanya durant la seva estada a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal del 1888.
La capelleta era anterior, i fou l'inici del compliment d'una profecia de Dom Bosco —després Sant Joan Bosco— quan vingué a Barcelona l'any 1886 i era el primer símbol de la consagració de la ciutat al Sagrat Cor de Jesús que, temps a venir, es faria mes palesa amb l'edificació d'un temple monumental que dominaria la ciutat i el mar.
Una gran dama barcelonina d'excelsa caritat i singulars mereixements, Donya Dorotea Serra, fou la infatigable col·laboradora de l'obra del fundador de l'ordre Salesiana, i el temple, exvot i promesa alhora, degué especial embranzida a la seva munificència.