No puc dar-me compte del per què el cap m'havia de bullir d'aquella manera, i el cor m'havia de saltar com si caminés dret a un abisme, o com si en el cim d'aquelles muntanyes m'hi esperessin amb ses ungles i sos becs ganxosos per esbocinar-me, els negres aligots que hi tenen penjats sos nius.
El vent que a dalt la carena del Tosa ens enarborava la roba, era fredíssim; i amb la debilesa del meu esperit em sufocà de tal manera, que vaig anar a risc de caure de cavall.
En Picapoll sentí fugir-li la pipa de la boca i pogué cassar al vol les ales del seu barret. Baixà a terra, dient-me:
—Joanet, haurem de fer la baixada a peu, que a cavall no sé com n'eixiríem.
El mosso s'encarregà dels matxos; i de bon principi també s'encarregà de sostenir-me a mi, que amb els peus gelats i el cap cremant, no sabia donar un pas.
En Picapoll se'n rigué molt, mes no rescatà la seva pipa: el moviment em portà una reacció favorable a l'equilibri de les meves forces; i deixant enrere la collada, i obrint-se a mos ulls el llunyà i espaiós panorama de l'alta Cerdanya que lluïa com una nova terra, mudada amb els raigs clars i bonics que de biaix el sol li trametia, deixàrem seguir als matxos el camí ral, i jo i el Picapoll davallàrem lleugers per una drecera que entremig de pins sortia molt més aviat al fons d'aquella bonica vall, que per mor d'un molí que a l'altra banda ses blanques parets aixeca, junt al coll de sortida, es coneguda per la vall de la Molina.