Per si fos poc, al carrer de la Jonquera, al moment que revira i empalma amb el passeig d'en Clavell deshabitat i ronyós, en constant agonia al llarg de la via del tren, les serradores no paraven de xiular i d'aviar per les grans finestres obertes nuvolets daurats i fluctuants de serradures... Es contava de dones que desficiades pels cops de martell i estridències mecàniques de les serres, es passaven hores i hores ajagudes al llit de la sala-i-alcova, amb compreses de vinagre al front, murmurant coses rares i obscures com en els pesombres, i acabant per patir d'al·lucinacions.
En arribar a la platja ens descalçàvem. Sèiem a l'ombra de la baluerna de l'edifici dels banys. Era blava l'aigua. Encara més del cantó de la Mina, el merendero que en fer-se fosc pudia a oli de morques, a acetilè, a arengada.
—Tu, oi que no n'hi ha, de sirenes?
—No, i es una llàstima.
—Vols dir?
Seguia el vol de les gavines, mirava la misteriosa ratlla fina per on passaven lentament els vaixells, escoltava les petxines, la veu de l'aigua...
La senyora Elvira ordenava a les seves nenes que es traguessin el vestit perquè no se'l mullessin, i, a mi, el davantal. A la Teresa, que era la petita, però molt precoç, li apuntaven les sines, i quan una onada l'esquitxava, la pell se li tornava de nacre.