Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l'extremitat de migdia i ponent del castell. Des d'aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d'escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, el vessant baixava ràpid i sobtat, cobert de garrigues. L'altura donava un aire fi, saturat de l'olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent — un xiulet agut i llunyà — per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven en la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l'escopetada d'un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l'aire estàtic després d'un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l'aire, una corba madura i plena. L'estel s'allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s'esgrogueïen al sol de ponent.
Amb el capvespre, iniciava el retorn, l'estómac ple d'àcids, la boca seca. Hom es creuava amb alguna parella equívoca o algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis, i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d'una sínia. I de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.