Quan arribàrem a les terres baixes de València es posà a ploure a bots i barrals. Hi hagué moments en què la carretera passava entre enormes espais d'aigua. Tot semblava inundat. La terra s'anava tornant tova, cada vegada més plàstica. Feia angúnia. Finalment, arribàrem a Sueca. Vaig deixar l'equipatge a l'administració dels autobusos i, demanant demanant, vaig arribar davant d'una casa a la porta de la qual hi havia una placa de llautó que deia: «Juan de la Cruz Fuster. Abogado»). Jo regalimava aigua: moll com un ànec, em sentia aclaparat per la misèria líquida.
Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d'un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrera d'uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d'una cara de pomes agres.
—El senyor Fuster?—que jo vaig dir.
—Per servir-lo... vós sembleu...
—Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.
D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica—d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.
Ho vaig trobar natural.
Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.
— Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, «Les quatre estacions», molt notable.
Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable.