Quan rondava la cinquantena abandonà l'ofici no sense un no sé què de recança, Pilar, que ja m'havia fet en aquesta vida, no sé com dir-ho, però les joves et van pitjant i ja no ho pots donar tot, no sé si m'entens, és una competència massa forta i vull retirar-me per la porta gran, no que em deixin a un racó i et facin la caritat de tant en tant, i es dedicà a collir punts de mitja al quiosc d'un portal de la Ronda de Sant Anton, a mitges amb la mestressa, fins que es va cansar de tanta monotonia i s'establí de venedora de tabac, benzina per a encenedors, pedres, llumins i calendaris de noies en biquini. Amb el temps —Na B. B. tenia el cul inquiet— notà a faltar les hores lliures per vagarejar pels carrers i decidí compartir la parada amb un cec que, a més, hi aportava els cupons i el bastonet blanc, soroll de canya. A les hores que el seu soci, En Poquilluca, s'ocupava del negoci, Na Barringa Barranga anava a contemplar-se als aparadors i constatava que encara feia goig i sovint la petava amb les venedores dels encants del mercat de sant Anton, i En Poquilluca més content que mai perquè la plaça del Pedró era un lloc ideal i mai no hauria pogut somiar de plantar-hi parada.
Na B. B. no recorda quan va decidir-se i per què a tastar les penes de la vida alegre. És una dada sociològica que no li interessa donada la seva tendència a oblidar tot allò que escou i fa de mal conservar.