Quantes persones que ja eren eminents o que n'havien d'esdevenir varen passar per la nostra casa! És aquest un dels records més agradables de la meva joventut. Per això em plau tant d'evocar-lo. Reveig mossèn Cinto Verdaguer amb aquella sotana de color d'ala de mosca, el seu posat bondadós, una mica pagès. En havent dinat, el meu pare li va dir: —Verdaguer, tindríem un gran plaer que ens recitéssiu alguna cosa vostra. L'auditori no podia ésser més selecte: en Granados, en Maragall, en Malats, en Santos Oliver i en Manolo Hugué. En Verdaguer no es va fer pregar gens i desplegant el seu talent prodigiós es va posar a recitar estrofes del seu poema El Canigó. En Verdaguer recitant es transformava. Ja no era el descolorit capellanet d'aire casolà i encongit. Creixia. Es redreçava. Els seus ulls apagats brillaven amb una claror sobrenatural. La seva veu sorda anava pujant de to i adquiria vibracions de cristall. Era un cant de cel que escoltàvem aquí a la terra. Rebíem el seu meravellós missatge, embadalits fins al punt que desapareixia tot el que ens voltava. Va ser un d'aquells instants que agermanen els pensaments i lliguen els cors en una emoció única. El romàntic Granados plorava. I els altres estaven subjugats pel cant del gran poeta. En Maragall va ser el primer d'alçar-se per felicitar-lo, emocionat. El capellà ja havia tornat a reprendre el seu aire modest de camperol. I escoltava els elogis amb un somriure bondadós i els ulls baixos. En Verdaguer tenia dues personalitats ben acusades, i corprenedores totes dues. De part de fora, humil, apagat, sense vanitat de cap mena. Molts cops exposava conceptes infantils. Deia que no menjava enciam perquè li feia mal d'ulls, i parlava d'una dona del seu poble que de menjar-ne s'havia tornat cega. El miraves i no sabies què pensar-ne. No es comprenia com aquell home pogués dir coses semblants tenint com tenia tanta força espiritual, una inspiració tan excelsa, un misticisme tan profund i un caràcter tan ferm que no es doblegava per res ni per ningú.