Quasi pregària a la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona de Canet de Mar i del Maresme
De lluny estant i amb veu de boira et parlo.
No t'he vist mai, però et conec, Madona,
pel que m'ha dit la gent que de tu parla
amb veu de sal i la mirada encesa.
Et sé vetllant Canet i aquest Maresme
de claredats insòlites i extremes
-almenys per mi, que sóc de terra endintre-
des del pujol en què s'alça la casa
que amb remoreig de veles i de somnis
acull tothom i és una mà oberta.
Sé que tens blava i blanca la mirada
com el vestit que portes cada dia,
i que entorn teu la gent feineja i canta
i estima i creix, alguns amb tu per guia,
d'altres distants, però respectuosos.
Jo sóc d'aquests i prou que ho saps, Madona,
però em commou l'esclat que propicies
i vull unir la meva veu a aquelles
que cantaran el teu aniversari
i unir també el meu prec al de tants altres
per més estrany i sorprenent que sigui.
Madona, fes, si pots, que siguem sempre profundament fidels al nostre origen,
perquè cap vent no desarreli l'arbre
d'aquest orgull fecund i necessari.
Tal com el mar, que sempre recomença,
inscriu damunt la pell de tots nosaltres
aquell neguit que ens manté sempre alerta
contra el malastre i la desesperança,
i finalment ensenya'ns que el respecte
envers tothom, junt amb el rigor màxim
per un mateix, és l'únic camí ample
pel qual podem transitar tots alhora.
Madona, tot això volia dir-te,
i desitjar que per molts anys segueixis
vetllant el teu Canet i el teu Maresme
des d'aquest cim, amb flors que als peus et creixen
i amb molta gent que t'hi fa companyia,
de cara a un mar que ens és escut i símbol;
i que jo i molts puguem venir-t'hi a veure.