Queralt
Com que dimecres vinent és el dia de les Marededéus trobades, la Gala de Queralt, deixeu-me'n parlar. Ja venint de lluny, Queralt és una fita. Des de ponent queda penjat sobre el cingle vist de biaix. Des de tramuntana surt sobre la llarga carena del bosc. Des de migdia marca la paret aixecada entre carrasques. Des de llevant tomba avall, al final de les tosses i del cogulló d'Estela. A la nit, vinguis d'on vinguis, la seva llum és una estrella penjada a mig caure. Els pobles de la plana hi miren. De més lluny Gironella, sota mateix Avià, la Valldan. I Berga. Quan passes pels seus carrers, de tant en tant, se t'obre una escletxa per on veus Queralt, allà amunt, retallat. Berga és feta mirant Queralt. I no és retòrica. Des de dalt mateix, Queralt és una mirada al vell país.
Pujant per la drecera del solell, a poc a poc, se't va obrint el paisatge, fins que, ja a dalt, tens als peus aquest vell país dels comtes, els més vells noms de les nostres muntanyes enfront. Quan la boira ajaguda fa de mar, Montserrat és un veler, Montseny un vaixell de línia, Sant Llorenç del Munt una barca. Encara avui, el país navega amb aquestes naus.
Tocant el cingle hi ha Berga. Àdhuc amb la boira en sents les remors. Quan estitlla, Berga centra el paisatge. Sense aquesta proximitat seria tota una altra cosa. Hi ha molts cims amb una vista tan ampla. Però la vista d'ací bull amb la vida de baix. Queralt és fet mirant a Berga. Tampoc no és retòrica. Des de dintre, Queralt és un silenci.
La pujada per la baga és més llarga. Vas seguint el fil de la riera fins que entres al bosc. El fust esprimatxat dels rajolets i la transparència de les branques. La baga és gòtica. Un cop al cim, pel camí de ronda, els faigs també donen llum de girola.
Ací ens puja molta gent. La majoria puja atabalada i marxa atabalada. La gorreta blanca, el transistor, la màquina de retratar, la senyora amb calces i el cotxe.
Si veniu, pareu-vos quiets. Escolteu parlar el país abocant-vos a migdia, escolteu parlar la vostra ànima perdent-vos en el bosc. Un cop més, no és retòrica. Estem malalts de soroll.
Queralt és el que he dit, però no és res del que he dit. Queralt és una Mare de Déu.
Sovint, mirant-la, penso en qui la deuria fer. Era un gran mestre d'ofici. Aquest petit somriure. Sobretot aquesta mà, la més bella mà de Mare de Déu que conec. Llarga, afinada, estesa endavant. Una mica beneeix, una mica t'espera. Qui tingui una mà així ha de ser molt gentil.
Els segles han remodelat la imatge, cobrint-la de fum de ciris, mirades i precs. Aquesta Santa Maria de Queralt, la d'ara, l'hem feta entre tots i la va trobar un pastor. La llegenda sempre és més real que la història.
No crec que aquesta gent que puja a agenollar-se sigui alienada. Tampoc no crec que Queralt sigui un mite.
Fet i desmitificat, ens quedaria sempre això: Maria és la mare de Jesucrist. Ella s'assembla al seu Noi. I si el Jesucrist es va fer home, va baixar ací baix, va prendre un nom d'home i el vam tenir amb nosaltres a totes, la seva Mare ha vingut per aquests verals, ha baixat a aquesta terra, ha pres el nom d'una de les nostres muntanyes i la tenim amb nosaltres a totes. Aquesta peça de fusta que en diem la Mare de Déu de Queralt ha passat tota la història de Berga. Inclosos remences i carlinada. I darrerament va passar uns anys a l'ajuntament. La hi tenien els seus fills del comitè.
Santa Maria, amb una imatge, ens vol recordar que és ací.
Déu és unes ganes infinites d'estar ací. La seva Mare no pot ser diferent.
Per això, un dia a l'any, s'encenen les llànties de totes les ermites de santa Maria trobades en els cims.
La plaça alta, el campanar, la façana del temple
La plaça alta, enllosada i arbrada, és oberta a tres vents i entra temple endins pel gran arc.
Tres xiprers a la vora de cal capellà. La porteta hi du, també du al cor i a la sala d'acollida amagada a tramuntana del campanar.
El campanar nou assenyala que, temps enrere, ací hi havia el castell dels Berguedà. Les campanes branden la festa dels dies de festa, tres cops al dia recorden les avemaries que cantaven als llavis amb l‘«angelus».
La façana del temple de Queralt és perfecta pobresa franciscana.
Déu beneeixi en Coderch, l'arquitecte.
Va obrir el gran arc que s'amagava cec, va deixar la pedra vista; els balcons, l'ull de bou i les monteies basilicals a lloc.
És una façana sense cap esclat. Si un temple sempre és senyal de la casa de Déu, aquesta portalada diu que l’entrada a la glòria del Senyor té més de casa paterna que de trompeteria de l’Apocalipsi.
Pel gran arc, el món d’enllà entra temple endins.