Recordo les llargues converses que vam tenir, de primer, a la notaria del senyor Gual, després, a la mèdica de la plaça de la Catedral i, per últim, a la del passeig de Gràcia. I, sobretot, les que, amb mes llibertat, vam tenir al despatx del seu pis dels Jardinets del passeig de Gràcia, aquell que, almenys pels volts del 50, tenia una cadira «coixa» que «us clavava tot de llistons i estelles», o en un dels salonets que s'obrien al llarg del corredor, unes converses que solien començar cap a les vuit o les nou del vespre i que duraven fins ben entrada la matinada, molts cops, arrossegades encara a la porta principal, o a la del darrera, la que donava al carrer de Gràcia, davant de Santa Maria, que baixava a obrir. (Unes converses, entre parèntesis, que, probablement, eren la desesperació de la seva família, o del servei, i que, sens dubte, ho eren de la meva mare.) A vegades, però, les converses les teníem al mig del carrer. Jo, en plegar de la feina, l'anava a buscar a la notaria. O, camí de casa, ens trobàvem casualment. I, aleshores, amb tota calma, fèiem i desfèiem el passeig de Gràcia fins que havíem esgotat la discussió. O la divagació que, sense cap objectiu concret, saltava de la branca d'un fet a la d'un altre. D'algunes de les converses en vaig prendre nota en un dietari que portava aquells anys i del qual he conservat, per atzar, uns fulls. Unes altres, les recordo a trossos. O molt globalment. D'altres, en fi, n'he perdut tota mena de memòria.