Recórrer el perímetre del delta, vorejant la seva i forma de ballesta des del golf dels Alfacs fins al del Fangar, és navegació més aviat capriciosa, no és pas ruta normal. La mar és per ací molt seca i prop de la costa hi ha nombrosos bancs i mèdans —dunes sotaiguades— de situació dubtosa. És cosa aplacerada, com diuen en castellà les instruccions nàutiques, i de perfil molt canviant. Doblada la punta de la Banya i guanyant el mar obert, comença la llarga platja del Trabucador, l'Alvet que fins a la gola de migjorn, arran de l'illa de Buda, fa un dels braços de la ballesta que dibuixen les cartes i els mapes. La platja és una llenca de sorra, en certs trets dunosa, d'una amplada de dos o tres-cents metres, que dóna al golf per una banda i a la mar per aquesta. És prou ampla, però, perquè els bastiments fondejats dins el golf, sobretot si ensenyen arboradura, semblin posats sobre la terra, a la sorra del desert, com en una novel·la de García Màrquez. L'efecte és fantàstic i deu estar relacionat amb els fenòmens òptics dels quals tothom parla en aquests paratges, deguts, diuen, a la difracció de la llum i a l'evaporació constant a l'estació calenta.