Salpem. L'horabaixa és esplèndid, i la mar, una bassa d'oli. Anem costejant l'illa, veiem el seu litoral escarpat i els illots, la Conillera, el principal, embolcallats per una calitja lluminosa. De sobte, la barca vira i es fica dins la Cova Blava: una concavitat de quaranta-cinc metres de fons per sis d'alçària, una gruta de penombra clara i d'aigües blaves, transparents. Un blau delicat, polit, extàtic que, tot just és tocat per un rem, s'exalta en un terbolí de bombolles, una cascada submarina delirant, com un fibló de blaus que neix i mor entre la resta del blau, immòbil, resplendent. I la veu, la veu humana, que retruny, en eco múltiple, per les anfractuositats de l'antre. Enllà de l'entrada, la mar infinita, llisa, lluent.