Seguint el curs del sol, la ciutat presenta a tret de mandró les altes cases del Mataró del set-cents, amb la Plaça Gran, bellíssima i proporcionada, sempre en perill de mort per donar gust a quatre botiguers de via estreta, i el laberint de carrers prims, ombrosos, que traginen a través dels segles noms tradicionals malgrat les successives posteriors nomenclatures. Carrers en els quals són fàcils de veure finestrals gòtics procedents d'antigues construccions i edificis aureolats pel pas de les centúries. El trànsit rodat per aquests barris és més aviat escàs, degut que l'amplada dels rodals és insuficient i minsa. Els carrerons de la Beata Maria, Don Magí, Santa Maria, Carreró, Palau, Pujol, Nou i Sant Cristòfol de vegades no són més amples que un parell de metres. Salvada la sobtada depressió del terreny per les Escaletes, els carrers de Sant Pere, Sant Joan i Sant Francesc de Paula són essencialment industrials i mariners. Aquí, la part baixa de la població agermana les monòtones remors dels telers que manufacturen samarretes i mitjons amb la presència dels estris de pescar -nanses, rems, xarxes-; els vestits blaus de la densa animalitat obrera amb les bruses curtes i els esclops dels llops de mar, als quals, de llop, avui, ja no els en queda gaire cosa.