Sembla que no, però en cinc anys les coses canvien molt. La gent ens tornem vells, nostàlgics, rebregats i descreguts, i ningú no ens restaura; però moltes coses i molts llocs del barri que sempre havien estat que queien d'atrotinats, ara eren nous i polits. Hi havia voreres que semblaven tretes de la capsa, i places lluminoses on abans hi havia hagut cases de putes i botigues de gomes. Hi havia pisos nous i paios amb corbata i cartera que anaven i venien atrafegats de despatxos i llocs que jo desconeixia. Vaig veure un cartell que parlava d'un museu, un edifici immens que deia que era una universitat de no sé què, i molta jovenalla amb carpetes i motoretes aparcades per allà. I molta poli de tots els colors. Em va costar reconèixer el meu barri trist i pobre de tota la vida.
Havia canviat tant tot allò que semblava que hagués estat vint anys a la cangrí. Home, quan em van treure de circulació ja es veia que l'ajuntament estava disposat a netejar el Xino de tota la púrria. Ja van començar per canviar-li el nom pel de Raval. I ara ja feia temps que tothom li deia el Raval, fins i tot jo. Després hi van posar més vigilància, per tot el tema dels trafiques, però no es van conformar amb això, i un bon dia van entrar amb el pic i la pala i no van parar fins que el van canviar. Fins i tot alguns carrerons foscos i humits de la meva joventut havien desaparegut. Desaparegut, així de simple. Ja no existien. En el seu lloc hi havia una plaça o un poliesportiu o què sé jo. Que fort. Cinc anys i al meu barri li havien donat la volta com a un mitjó.
Em costava de reconèixer molts llocs, però sempre hi havia alguna crosta remota, algun forat oblidat, alguna pobra dona vestida tota de negre, que t'acabava evocant com era aquell racó de món uns anys abans. Però el més fort era la gent. Com havia canviat també la gent del barri en aquell temps... Com si les obres i el formigó també s'haguessin instal·lat al seu cervell, a la seva personalitat. La canalla cridanera que ahir jugava a futbol a la plaça Salvador Seguí, ara ja eren tios amb bigoti i posat de quedar-se amb tu, si te'ls miraves més de deu segons seguits. Els homes que abans prenien el sol escàs que es filtrava dins del laberint i després s'arrossegaven de bar en bar fent el xata, o eren ja autèntiques desferres humanes o estaven morts. Les poques noies que quedaven postulaven amb una correcció i una finor insòlites per a l'ofici més vell del món, mentre els seus macarres parlaven de lletres del tresor i de plans de jubilació. Fins i tot les putes més arrossegades semblaven haver estat restaurades per l'ajuntament.
—L'hòstia.
Va ser l'únic pensament mínimament decent que em va venir al cap després de dues hores de tombar pel barri. Vaig flipar.