També he anat a la Vall de les Forques. És una vall dins la Serra, una vall llarga, fonda, de muntanyes altes i dretes, primes, i xiprers immòbils. És humida i la rosada no fuig en tot l'hivern de l'herba.
Allí va néixer l'àvia, la dona de l'avi Juvera, en una d'aquestes ruïnes que abans foren cases, munts de pedres ara a cada marjada. De petit, anava sovint a la Vall de les Forqués amb l'àvia. Mentre ella feinessejava per la casa, m'enviava a pasturar una cabra rogenca que tenia.
I jo, sol sota una figuera o rere unes mates, mentre la cabra cercava l'herba bona, plorava i tremolava de por, temorenc de qualsevol renou o fugint corrents cap a l'àvia quan la cabra em mirava insistentment, com si s'anés a convertir en un dimoni.
I és que a la Vall de les Forques hi ha por. Hi ha la por, la gran por sobrenatural que a vegades, com un ocell de nit, cau damunt Solnegre. A la Vall de les Forques hi surten bruixes i el diable.
Davant ca l'àvia, a l'altre costat de la Vall, hi ha Ca Na Freda, un casot amb porta i teulades passades per ull. Allí, els vespres d'hivern, em mostrava l'àvia, des de la finestra de la cambra, un llumet, i en les nits de lluna una ombra blanca. És que hi ha enterrada una olla d'or i el seu amo, mort anys enrere, la vigila cada vespre.
I a Can Perleta abandonaren la casa perquè sortien vertaders estols de dimoniets, que els amagaven les coses o els les canviaven de lloc.
Jo recordo la vella de Son Tronc, asseguda sota el parral i fent graneres, mentre pensava en els seus morts. Van morir tots, menys ella, després de viure molts anys embruixats. Al fill, que guardava porcs, li sortien uns animals amb cara de capellà que l'espantaven. El pare somiava cada nit que l'enterraven viu dins un aljub, i al matí es llevava tan cansat que no servia per a res. La mare, la vella de les escombres, veia cada dos per tres l'esperit de la seva tia Margalida que li deia: «Vine, vine ací», mentre movia un dit i somreia. La filla era l'única que no li passava res, fins que li sortí un enamorat. Però un dia, mentre l'estrenyia sota un porxo, començà ell a riure i a posar dents de llop. Va tornar foll. Una setmana després, l'al·lota es tirà dins el forn encès, on coïen una coca amb verdura.
Les nits de pluja, trons i llamps, davant la foganya, jo demanava a l'àvia, temorenc, que em contés la historia de l'amo de Son Saldat. I tornava a veure l'amo, que havia mort a la ciutat en una casa de bergantelles, sortint els vespres a la seva dona. Li apareixia revoltat de foc pels peus, com els bacinets que passen a l'església per les ànimes que cremen a les penes del Purgatori. La dona, astorada, va consultar En Corredor, un bruixot, que li va dir que fes dir misses a l'amo i que quan ell li aparegués escopís a terra, mentre deia una oració que parlava de serps, creus, òlibes i cossos infernals.