Tardor a la vall
Pels rostos confluents al meu passeig d'avui
posa la tardor taques d'ocre i d'or vell.
Cal que s'aturi el vent a la carena,
que no esborri la imatge dels meus anhels,
que no enteli els colors fecundats de tendresa,
que no pertorbi el silenci dolç d'aquesta tarda!
No estic segur si somnio o no
ara que el riu s'enduu aigües avall les fulles seques;
no estic segur de si vaig somniar un dia
quan trossos meus cedien a l'abrasió del temps.
Hom m'ha ensenyat, això sí, que són bones les anyades
en què l'ànima aprèn el llenguatge de la dolor.
Avui tinc un coixí on reposar les mans
quan res no resta de les senyals que les feriren,
i els ulls somriuen quan veuen somriure
i podrien plorar si plorar vegessin.
Que les neus no vinguin encara amb llur rudesa,
car si les portes es clouen és amb brogit malastruc!
Deixeu, oh dies, que s'aturi aquest moment precís
en què la muntanya comprèn, tremola i estima!
Deixeu que les fulles caiguin sense violència,
que el riu i el meu passeig en siguin daurats,
i que jo en senti el xoc lleuger sobre la màniga!
Que constati que he somniat i que ja no somnio!