Una altra vegada, en passar per aquí, em vaig trobar una escena singular, al costat d'una via de tren morta que travessa la carretera. Ho vaig veure de nit, i per darrer cop, fa pocs mesos. De sobte, un llum ataronjat i diminut il·luminava un gos assegut, vestit amb un casquet i una jaqueta vermella. Davant tenia un platet, al qual la gent tirava una pesseta, un duro. L'animal romania immòbil, com en un grotesc embalsamament. Darrera, s'hi veia un home, somrient, amb un altre ca de recanvi per a quan perdés els estreps el que aguantava metxa.
L'estampa provocava un guirigall entre els automobilistes. Les mares gairebé llençaven les criatures per la finestra perquè examinessin bé l'equilibri i el vestit gossívols. Aquestes coses, a mi, em deprimeixen. Els animals són tipus que haurien de poder anar només a la seva, com també a la seva van els homes. Quan l'un imita l'altre, o és forçat a fer-ho, mal assumpte. Els camps de concentració i els parcs zoològics presenten massa semblances.