Una obaga a l'estiu
Vista des d'un turó, és una mena de mar verdós, sensible al més lleuger oreig. Adés, sota un cel blau, queda immòbil, estàtica, silent. Més tard, sota una nuvolada, oneja i brama feréstega.
Els matins té frisances suaus que matisen el verd amb variacions infinites. Els capvespres és d'una severitat impressionant. Taca fosca encerclada pels turons veïns, amarats de les darreres clarors de la posta.
Vista de dins és un temple majestuós: pilastres grises altíssimes, esveltes, brunyides sota una celístia maragdina. Naus i més naus de corbes suavíssimes. Perspectiva de verticals perdent-se en fondària i altitud. Tapissos i catifes vellutades (herbei tendríssim damunt d'un sòl de terra humida, negra i flairosa).
Xiscladissa d'ocells xirois, enamorats. Càntics de fonts, melodia monòtona, discreta.
Per ci per llà, clapets de sol espaiats, diminuts, tremoladissos. I, tot d'una rialles profanadores de nimfes indiscretes, armades de mitja lliure de xocolata i dos vasos de zenc. Una..., dues..., tres...., quatre noies ; taques: rosa, blanc, blau, verd poma; amb quatre creus damunt dels pits rosats i virginals.