Va ser un viatge curt. Curt, però bonic. A fora, tot eren novetats. El sostre que ara divisava era altíssim, molt més alt que el sostre de bigues fumades que havia estat la meva primera visió. I era un sostre tot blau, d'un blau pur i transparent. Els carrers, en canvi, eren rònecs i tan estrets que la plataforma que em transportava passava a tocar les cases i tenia dificultats per girar en les cruïlles. Aviat vam arribar a un espai ample, una plaça en deien. Hi havia molta gent i tots em miraven encuriosits. Al bell mig de la plaça hi vaig veure una columna alta, envoltada per un entramat de taulons de fusta, cadenes i politges. El carromato va maniobrar per posar-se a sota d'aquell elevat artefacte. Vàrem passar molta estona entre maniobres, esperes i discussions dels que em manejaven. Tots opinaven que era millor fer la feina de la manera que cadascú indicava. Tots ho volien fer de maneres diferents. Finalment suposo que es devien posar d'acord perquè altra vegada vaig sentir-me lligada i envoltada de cadenes i vaig notar que me n'anava amunt. Ara, però, el viatge va ser molt més arriscat; més enlaire. Van fer-me pujar molt. Tant, que aquella columna tan alta que havia vist al centre de la plaça va quedar per sota meu. Llavors, entre crits, ordres i contraordres, a poc a poc van baixar-me fins a tocar la columna. Varen fer a la meva base -els meus peus- tot un seguit d'operacions encaminades a que jo quedés ben fixada al cim del meu suport i, finalment, van donar per bona la meva instal·lació.