30-11-1993
Vaig al soterrar de Vicent Andrés Estellés. Molta gent, més discreta que en el cas del de Fuster. Josep Guia ens fa firmar un paper ¿de control, de fe d'assistència? a l'Ajuntament de Burjassot. Una manera de passar llista. Estupideses. Conjecture que Guia és un home que es mou a força de símbols i de gestos. Es tracta, llavors, d'un arcaisme. Faig com fan. Un soterrar és, al cap i a la fi, una cerimònia. El públic aplaudeix al pas del fèretre. Em produeix una fluixa sensació de malestar, de coses que no lliguen. Acompanyem el mort xerrant en veu baixa. Procurant, almenys, mantenir com es puga les formes d'un ritual antic i apropiadíssim. Eduard Verger es pregunta si es deuen haver recordat de posar-li les ulleres. En els versos d'Estellés hi ha una pila d'instruccions funeràries, com en els de quasi tots. En tot cas, ell les fa molt explícites. És un tema massa vast, i espinós, per al sarcasme. Ningú no en fa gaire cas, a l'última hora. El fill del forner, que feia versos, diuen unes senyores mentre passa el seguici. Ell ja ho havia previst. Vicent Berenguer em comenta que, al contrari que en el soterrar de Fuster, ací hi ha més dones que homes. Ho dubte, en termes absoluts. Però és cert que en aquest hi ha més dones que en aquell. A Estellés li hauria agradat el detall, i el comentari. Hi ha també molts -moltes- alumnes dels instituts dels voltants. Lectura obligatòria. Estellés ha arribat finalment a la celebritat. La calor que va fent ens despulla a tots una mica, dins d'un ordre. Hi ha joves esveltes i boniques que els ulls golosos del poeta ja no podran gaudir. Versos inescrivibles. Potser elles també ho saben, i se'n dolen.