Vaig avançar per la Rambla deserta aclarida a un cantó, absolutament negra a l’altre, amb el soroll de la mar. Vaig asseure’m en un banc, conscient que feia una cosa que no es podia fer, car havia començat a aprendre les lleis de Betúlia i sabia una llei que deia:
«Només una mena de dones poden seure, soles, de cara al mar amb les mans a la falda, a 1'entrada de la nit. I no pas les dones com cal.»
Però jo era estrangera a Betúlia. Tant ho era que em podia imaginar la ciutat closa dins d’unes muralles i el meu gest de trucar. Igual que a Guardiet, una íntima ardidesa em movia a córrer el risc de trucar a la porta grisa, per fer sonar la campaneta llunyana. Podia pressentir-los, com havia pressentit sempre qualsevol clos tancat, com una terra promesa. I desitjava conèixer-los i que m’hi admetessin, fins estava disposada a ser humil i sofrir-ne.