Vinc de la platja; dues hores he estat passejant amunt i avall pels amples arenys que, del poble d'aquest nom, duen a Caldetes. Allisada per les fortes ones, la sorra jeia fina i sens un plec, com una catifa que un adornista entès acaba d'estendre, i les blanques petxines, únic adorno d'eixos tapissos sense fi, cruixien sota mos peus, si no fugien dringant, com peces de llauna inservibles que llencen los llauners davant sa porta. Aquella cruixidera incessant, aquella trencadissa, ha anat creixent acostant-me més a la mar, i m'ha semblat ja un petit gemec de la naturalesa, i entre respectuós i afadigat m'he aturat a seure sobre un roc a mirar-me per mil·lèsima vegada/una vegada més aquells petits objectes, a escoltar (anava a dir paraules d'enuig o de festeig) les rumors de les onades al besar-les i o al llançar-les per sempre de llur si. Que blanques i hermoses m'han semblat! Poden haver servit de joguina als tritons entreamaliats i al mateix Neptú en sa petitesa, i de platets de pisa i d'escudelles de cristall a les nimfes de la Grècia i a les fades del mar del nord. Amb quin pinzell tan fi estan donades ses lletades de blancor, ses ratlles negres, sos punts.