Vista des de la carena que, a ponent, fa de teló de fons del castell dels senyors de Foixà, just allí on els territoris dels comtes d'Empúries termenegen amb les possessions de la mitra de Girona, la terra de l'alt i del baix Empordà s'estén, arran de mar, en una àmplia visió que, de pol a pol, s'inicia al cap Norfeu i, tot seguint encara més enllà de la vila blanca i encimbellada dc Begur i del far de Sant Sebastià, arriba a la vall del riu d'Aro i gairebé als primers contraforts de la Selva.
La mola del Montgrí, en línia recta al castell i a la meva mirada, domina i talla aquesta extensa planura i separa els dos territoris tan semblants i al mateix temps tan diversos, dos mons ben diferents l'un de l'altre, com sap la gent del país, que així ho fa notar i que els distingeix amb tota claredat.
El paisatge, al marge de totes les semblances i dissemblances possibles, al llarg de totes les estacions de l'any és sempre d'una gran bellesa, i la mà dc l'home encara no l'ha destruït. És de debò un espectacle magnífic i un autèntic regal per als sentits contemplar-lo en totes les seves infinites variacions. En tardes procel·loses, quan la pluja ve de tramuntana o de ponent, mentre el cel s'agrisa i el Montgrí s'ennegreix, a mar, per contrast, l'aigua agafa un to de plata brillant, es converteix en una immensa superfície polidíssima, en un vidre uniforme romput només per l'alçada d'uns illots, d'uns farallons i d'uns esculls que sobrevolen contínuament les gavines i que resplendeixen com un prodigi amb la força dels escassos raigs de sol que gosen traspassar l'espessa nuvolada. Ja encalmat el temps, molts dies, a trenc d'alba, quan el sol just comença a emergir de l'aigua, una boira densa cobreix tota la plana i l'embolcalla amorosament fins que la calor de l'astre no vindrà a dissipar-la. En aquest moment màgic tot pren un aire irreal, densament poètic, com si res no existís tret de la punta del Montgrí i el cims de les serres que, del santuari dels Àngels, van a morir ran de l'escuma. I les nits, sobretot les nits fredes d'hivern, quan en un cel amplíssim és possible distingir-hi, una a una, totes les estrelles i totes les constel·lacions que semblen rivalitzar amb els centenars i centenars de llumenets dels masos, dels poblets i de les viles que enllà dels segles s'han establert en aquest terrer. De dia m'agrada distingir-los, també d'un a un, i anomenar-los amb la seva toponímia tan particular i tan ricament expressiva: Foixà i, al davant, a tret de pedra i sobre un turó, Ultramort; mig amagada rere un altre pujol puc veure la torre de l'església de Rupià i endevino, ben properes, les cases de Parlavà, de Gualta, de Sant Iscle, de Serra de Daró. Més lluny la mirada topa amb una altura, intensament verdosa a hora foscant, coronada de bells xiprers que l'embaumen amb la dolça bona olor d'una serena pau: és el poblat d'Ullastret, testimoni viu de l'antiga presència de l'home en aquests indrets.