Pagès Editors - 1994 - Lleida
Batec d'ales
[A la tomba d'Eugeni d'Ors]
He vist una ànima de pedra
sorgir de la terra
cap al cel.
El rostre lívid,
l'aura de la mort li dóna
el seu color de cendra.
Els xiprers al voltant.
L'actitud de les mans,
els ulls closos
de cos absent
fora del temps,
el batec d'ales simulat
dels àngels veïns a prop
l'aixequen,
la fan alada la pedra
de l'ànima de pedra
que es desprèn de la terra
senzillament,
estàtua sense pedestal
al costat de la tomba,
allà al cementiri vell
illa de pau
recentment descoberta.
Fora,
una vegada més,
dolorosament,
aquest món em desperta.
Gronxen les campanes
Recordes fill la coloma
que et va regalar l'àvia?
Viu al campanar.
Cada dia torna al nostre terrat
a cercar poruga veces i aigua.
A la migdiada, coixí blanc
sobre les teules del cloquer,
cova la meva becaina.
Quan les dolces mans del campaner
gronxen les campanes,
tot el colomar aixeca el vol.
Coloms i campanes
bateguen ferint l'aire.
El campanar ens bressa
cada migdiada de dissabte.
Scala Dei o el camí de l'èxtasi
L'ànima s'enlaira per l'escala mística,
llisca amunt, amunt, travessa tots els cels,
molt més enllà del blau, fins a copsar
el tast sublim de Déu, la música del cosmos,
la veu del Verb. Aquella llum vivíssima,
pressentida, de l'èxtasi enyorat.
Sent com, vibrants, l'amaren pèndols infinits,
la veu melòdica dels astres, ressò del mateix Déu,
la seva quinta essència.
l'ànima anorreada s'expandeix,
a la falda del núvol diví,
com el fill que es deixa anar feliç,
abocat a l'espatlla dels pares.
La vivència és tan breu,
el delit tan intens,
com la mateixa joia que provoca.
L'esperit sadollat d'amor
clou les ales suaument,
atura a poc a poc els pèndols del seu èter,
vibrants fins ara, a l'embat de Déu.
Deixa d'expandir-se,
i es contrau de nou,
es reconcentra,
s'encongeix,
alhora que baixa,
esglaó,
a esglaó,
per la prodigiosa escala que ascendí
i ara el retorna al món.
Arribat l'últim replà,
l'ànima que fou núvol,
esdevé invisible alè,
únic pèndol, subtil àncora
que davalla l'últim tram
de l'escala cobejada
i es reclou trista en el cos
la seva presó d'argila.
La seva àmfora.
El carreró de les Bruixes
Uns peus petits, esporuguits,
sobre les lloses.
Un cartipàs perdut.
Unes escales, com un embut,
hi entren, al carreró
de les bruixes. Les reixes
amaguen els ulls antics de la por.
Fibla la lluna sota el conjur.
T'hi he trobat a tu, bruixot.
He jugat amb la teva barba
flonja, molsa. Negra i plena
de trossos de lluna. S'ha passejat
per la meva pell. Manta de gespa
m'embolcallava. Ona, mans, llavis.
Em petonejava el vent.
La teva barba plena de lluna
feia florir el meu somni.
No hi són les bruixes
al carreró de les bruixes,
ni el cartipàs perdut,
ni els peus petits esporuguits.
Tan sols el sol i l'ombra
juguen geomètrics
dintre aquest budell que forada
les entranyes de les cases.
Avui no hi ha més bruixes
al carreró de les bruixes.
Lleida
Veus, paraules,
pluja, sol.
És el Carrer Major.
Amunt i avall,
avall i amunt,
passeig etern
dels meus quinze anys.
I anar creixent
i anar rient
i anar plorant
mentre la pluja cau
o el sol ardent
juga amb la gent.
Carrer Major,
abric l'hivern,
ombra a l'estiu,
foc i caliu
d'aquell jovent.
Companys, on sou?,
>on heu anat?
Les vostres veus
no he retrobat
en l'aire dolç
d'aquest carrer,
cor i cervell
de la ciutat.
Sempre fidel
tu quedaràs;
amb les joguines
d'una façana
tocant al cel.
Les mans d'infant
teclegen tendres
ran de carrer.
Les teves lloses,
la teva llum,
la teva ombra,
la teva veu.
Les teves tendes
tot palpitant,
fan pampallugues,
al passejant.
Lleida llunyana,
vull retornar
la teva ombra,
a recobrar.
Campanar
Lluny,
just a l'horitzó
el campanar em crida.
Vinc de la gran ciutat,
vaig cap al niu.
La torre de l'església
del meu poble m'obre les mans,
traient el nas per l'horitzó
com una dolça lloca.