Tomba d'Eugeni d'Ors. Cementiri

Li agradava el romanticisme del sepulcre i del cementiri de Vilafranca i l'encant senyorívol que es desprèn d'aquella població, que, aparentment, només és una capital agrícola, però que ha adquirit d'altra part tanta significació en l'espiritualitat catalana per l'obra acomplerta pels seus fills egregis com Penyafort, Milà, Llorens o Torras. Això era el que el satisfeia més de tot. «La maternidad de nuestra Villafranca quiso un día, no ha mucho, extenderse generosamente hasta mí. Dijeron allí, voces demasiado amigas, que yo me lo había ganado. Pero yo en la intimidad de mi conciencia me inclino atrevidamente a sentir que también ella, la clara urbe, se lo había ganado. A fuerza de engendrar tantos hombres ilustres había llegado a una situación valorativa en que la asimilación a un nacimiento en ella debía ser considerada como un altísimo honor».

Batec d'ales

[A la tomba d'Eugeni d'Ors]

He vist una ànima de pedra
sorgir de la terra
cap al cel.
El rostre lívid,
l'aura de la mort li dóna
el seu color de cendra.
Els xiprers al voltant.
L'actitud de les mans,
els ulls closos
de cos absent
fora del temps,
el batec d'ales simulat
dels àngels veïns a prop
l'aixequen,
la fan alada la pedra
de l'ànima de pedra
que es desprèn de la terra
senzillament,
estàtua sense pedestal
al costat de la tomba,
allà al cementiri vell
illa de pau
recentment descoberta.

Fora,
una vegada més,
dolorosament,
aquest món em desperta.