Indústries Gràfiques Garcia - 1959 - Vilassar de Mar
I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla, tan pulcra i cosmopolita; de la plaça de Santa Anna, mediterrània i cordial, i de la incomparable Riera, curvilínia i enlluernadora com una dona bella.
Vaig haver de convenir amb ell. Certament, els passeigs interiors de Mataró -o, si voleu, els seus carrers principals- posseeixen un encanteri particular. El que ocorre és que, de tan vistos, s'escapen a la percepció dels ciutadans.
D'acord amb el meu amic, m'adoní que el vernís civilitzat de les nostres avingudes radica, principalment, en la profusió d'arbres, tan magnífics; els til·lers de manera especial.
És un arbre elegant, el til·ler; pictòric i gràcil com un minuet. Fi de soca, multiplica la gamma dels seus verds en una simfonia inacabable de matisos. A cada moment canvia la intensitat del seu colorit i, a l'hora en la qual la tarda s'esdevé púdica i entranyable, la llum dels fanals i dels anuncis lluminosos li brinda un llenguatge platejat i remorós que, la nit en dansa, es converteix en un íntim i expectant calidoscopi de silencis. En el temps en que la flor esclata, la Riera s'omple de flaires emparentades amb l'essència de la llatinitat i del renaixement.
Pioners del bon temps en la nostra geografia urbana, els til·lers inicien cada any la marxa triomfal del verd. Efímera, això sí, molt curta. Però tan superabundant i tremendament visual i olfactiva que hom es sent inclinat a treure's amb reverència el capell quan passa sota les seves ombres acollidores í trèmoles com un pit de verge.
Heus ací el carrer de més prestigi comercial de la ciutat, de més tradició mercantil. Quelcom semblant al carrer de Ferran de la ciutat comtal, o al de Monterols de Reus.
De la capella de Sant Sebastià als porxos de la Peixateria, una successió ininterrompuda de botigues dóna un alt to transaccional al carrer. Hi ha de tot, des de la llibreria, on es pot adquirir un Baltasar Graciàn, a la xocolateria, on hom pot desdejunar amb una xicra de succedanis i els seus corresponents melindros.
Quan, fa ja uns quants anys, tot el mercat principal de la població estava enclavat a les places -la del Peix, la Xica, la Gran-, el tràfic i el moviment en el carrer de Barcelona eren molt més voluminosos que no pas avui. Més aviat ara el carrer està passant per un període encalmat, menys bullangós, més senyor.
Abans, trenta o quaranta anys en retrocés, era corrent de veure algun xarlatà a la paret de "cal General" o, fregant les portes de "cal Seixanta-cinc", algun recitaire amb un bastó a la mà i un gros cartell quadriculat a la manera d'un estendard:
-Vean, señores, vean, el horroroso crimen acaecido en la provincia de Cuenca... La gent feia rotllana. I l'home s'explicava:
-Entraron por la puerta del corral...
Molts establiments s'han modernitzat. De l'antiga i minsa rellotgeria del senyor Campins a les rutilants joieries d'avui en dia hi va un món de diferència. Amb tot, el carrer manté el mateix contingut essencial de mataronisme que sempre l'ha distingit. És, dintre el rovell de l'ou de la ciutat, el més rovell del rovell.
El moment dolç del carrer de Barcelona és el capvespre del dia vint-i-set de juliol, quan desfila a mitja llum entre les seves altes cases la processó de les Santes.
Entre els carrers més il·lustres de Mataró, aquest està a primera fila. Li manca, potser, alguna pedra noble, desenterrada del seu subsòl secular. O, potser també, algunes majòliques al·lusives com les que ornen i donen categoria al carrer de Petritxol en el cor de la Barcelona vella, tan entranyable.