La Riera (punt d'unió)

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Obra: Mataró, una ciutat , 1986

Abans –i quan dic abans vull dir no només les èpoques antigues sinó també tot aquest segle fins als anys cinquanta i seixanta– els mataronins no es passejaven per enlloc que no fos la Riera o la Rambla. Mentre aquestes dues vies acollien una gentada enorme que es trobava i es tornava a trobar, que se saludava i es tornava a saludar, els altres carrers i les places de la ciutat vivien una calma fosca i silent. Sota els til·lers i els plàtans de la Riera i la Rambla, els ciutadans que avui acompanyen nets a les escoles van lligar primers amors, van comentar la pel·lícula del diumenge a la tarda, van picar olives i patates de molts vermuts. Fins i tot els episodis històrics de gruix –vagues sonades, manifestacions, proclames de noves formes de govern– no cobraven cap mena d'entitat si abans no havien reunit molta gent a la Rambla i a la Riera. Si de cas, els dies de sol, alguns ciutadans s'alleraven i gosaven arribar fins al Parc Central, on s'entretenien amb el negret petri de la font o miraven passar les minyones que feien bufanda amb algun soldat sortit de l'antiga caserna d'Artilleria.

Avui, la Rambla, la Riera, i la Plaça de Santa Anna que les uneix, conserven encara el paper noble de fòrum ciutadà però n'han perdut l'exclusiva. Els habitants dels barris ja no baixen a ramblejar sinó que es queden als parcs i a les places de creació recent (parcs de Cerdanyola i Cehegín, places d'Antonio Machado, Joan XXIII o Rosa Sabater), on s'han descobert bancs que també permeten el festeig i una fresca bona de respirar.

Autor: Joaquim Casas i Busquets
Obra: Calidoscopi de la ciutat blava , 1959

I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla, tan pulcra i cosmopolita; de la plaça de Santa Anna, mediterrània i cordial, i de la incomparable Riera, curvilínia i enlluernadora com una dona bella.

Vaig haver de convenir amb ell. Certament, els passeigs interiors de Mataró -o, si voleu, els seus carrers principals- posseeixen un encanteri particular. El que ocorre és que, de tan vistos, s'escapen a la percepció dels ciutadans.

D'acord amb el meu amic, m'adoní que el vernís civilitzat de les nostres avingudes radica, principalment, en la profusió d'arbres, tan magnífics; els til·lers de manera especial.

És un arbre elegant, el til·ler; pictòric i gràcil com un minuet. Fi de soca, multiplica la gamma dels seus verds en una simfonia inacabable de matisos. A cada moment canvia la intensitat del seu colorit i, a l'hora en la qual la tarda s'esdevé púdica i entranyable, la llum dels fanals i dels anuncis lluminosos li brinda un llenguatge platejat i remorós que, la nit en dansa, es converteix en un íntim i expectant calidoscopi de silencis. En el temps en que la flor esclata, la Riera s'omple de flaires emparentades amb l'essència de la llatinitat i del renaixement.

Pioners del bon temps en la nostra geografia urbana, els til·lers inicien cada any la marxa triomfal del verd. Efímera, això sí, molt curta. Però tan superabundant i tremendament visual i olfactiva que hom es sent inclinat a treure's amb reverència el capell quan passa sota les seves ombres acollidores í trèmoles com un pit de verge.