Edicions Proa - 2005 - Barcelona
Vora la mar
Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes a fer mons?
Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
A un papalló
Quo pungeris, inde nascitur
rosa qua coronaris.
Sant Agustí
Ru que vas per lo verger
voltant la flor del roser
de totes la més hermosa,
cerca la Rosa divina,
que la d'aquest món, si és rosa,
no és sense espina.
Cercala Rosa del cel
d'on l'arcàngel trau la mel;
per qui vers Ella camina,
si per la via terrosa
a cada pas hi ha una espina,
no és sense rosa
5 març 1895
A una flor
Creuada del bon Jesús,
gentil crucifera,
portacreu del meu jardí,
ma dolça amiga;
a Aquell que sobre ton front
la Creu ha escrita,
demana-li que en lo meu
també l'escriga
amb dues lletres de sang,
sa hermosa firma.
Si us plau
Són les perles del cel blau
les joies amb què enjoiau
a les ànimes volgudes;
a mi enjoiau-me, si us plau,
amb desplaers i calúmnies.
Coronau-me de menyspreu,
abrugau-me de congoixes,
vostra canya per trofeu
donau-me, i per llit la Creu
que és lo llit de vostres noces.
Pobresa
És la reina de tot.
Sant Francesc
Tot ho he perdut: lo nom i la riquesa,
les corones de llor que he somiat;
me diu «germà» la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir;
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: «De mi, no en tindràs prou?»
A mos bescantadors
Prou sé que m'avorreixes,
mes estic tan tranquil, que,
si em llevasses un ull, te miraria
amb l'altre benignament.
sant francisco de sales
Amadíssims enemics,
si algun me'n vol ser encara,
guardians del meu honor,
miralls de les meves taques,
herbejadors de mon camp,
traieu-me'n les herbes males,
traieu-ne espines i tot;
jo us daré foc per cremar-les.
Si flors hi arribo a collir
les guardaré per vosaltres.
Lo be que m'heu fet és gran;
de genolls a vostres plantes
jo us ne dono grans mercès;
Déu vos ne done la paga.
Sum vermis
Non vivificatur, nisi prius
moriatur.
I Corintis, 15, 36
E carcere ad ætera.
Dant vincula pennas.
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit e inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent se'n porta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si ho voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d'anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh Creus, mon or i ma fortuna:
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me;
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila;
misèria, vine'm a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit: sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.