Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Jacint Verdaguer va fer diverses estades al Santuari de la Gleva per ordre del bisbe Morgades, després de les desavinences amb el marquès de Comillas. Hi estigué reclòs gairebé dos anys, del 26 de maig de 1893 fins al 10 de maig de 1895. Aquest últim any decidí desobeir el bisbe amb gran escàndol de tothom i baixà a Barcelona a viure amb la família Duran, a la qual, a la mort del pare, s'havia compromès a ajudar i custodiar. Durant el temps d'estada al santuari completà la trilogia sobre la infància de Jesús amb La fugida a Egipte; el 1894 aparegué Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos; el 1895 publica Sant Francesc i Flors del Calvari. D'aquest darrer recull, en podem llegir dos poemes davant del bust dedicat al poeta. Darrera d'aquest hi ha una placa amb uns versos de mossèn Joan Colom i Grau (Santpedor, 1905-Tona, 1991) que recorda els lligams que tingué amb la Gleva, entre 1940 i 1952, que en fou prevere i el seu paper restaurador després de 1939, aconsellat per l'arquitecte Cèsar Martinell. A tall de recordatori podem llegir el poema en què es declara un fervent seguidor i admirador de mossèn Cinto i hi estableix paral·lelismes. Colom, com Verdaguer, però en un altre sentit, va ser obligat pel bisbe Joan Perelló a abandonar el santuari.
A un papalló
Quo pungeris, inde nascitur
rosa qua coronaris.
Sant Agustí
Ru que vas per lo verger
voltant la flor del roser
de totes la més hermosa,
cerca la Rosa divina,
que la d'aquest món, si és rosa,
no és sense espina.
Cercala Rosa del cel
d'on l'arcàngel trau la mel;
per qui vers Ella camina,
si per la via terrosa
a cada pas hi ha una espina,
no és sense rosa
5 març 1895
A una flor
Creuada del bon Jesús,
gentil crucifera,
portacreu del meu jardí,
ma dolça amiga;
a Aquell que sobre ton front
la Creu ha escrita,
demana-li que en lo meu
també l'escriga
amb dues lletres de sang,
sa hermosa firma.
Mossèn Cinto, sóc com vós!
Mossèn Cinto, sóc com vós!
He seguit la vostra via,
camí de goigs i dolors,
de fullam i pedres vives,
un mateix camí espinós,
prô amb una creu més petita.
Mossèn Cinto, sóc com vós!:
pelegrí de la muntanya,
amic de l'abisme afrós
i del planell de maragda,
i de l'estanyol blavós:
nuvi de la Pica blanca.
Mossèn Cinto, sóc com vós!
He trencat la guardiola
Í he cremat l'amoïnós
gran armari de la roba,
que en tinc prou de pa amb un mos
i amb una sotana pobra.
Mossèn Cinto, sóc com vós!
Tinc una lira. Sanglota,
quan, en les meves asprors,
l'abraço com una esposa;
i, quan deso els mocadors,
també amb mi canta de joia.
Mossèn Cinto, sóc com vós!
Tinc un calze, ultra la lira.
No; de calzes en tinc dos,
com també vós els teníeu:
un de vorejat de flors
i un altre amb vora d'espines.
Mossèn Cinto, sóc com vós!
Quina punyida profunda,
quan el calze de les flors
ens el va robar la turba!
Quan torna al llavi febrós,
que era dolça la beguda!
Mossèn Cinto, sóc com vós!
Cent deu anys d'aquella Missa
Nova, entre un dolmen cendrós
i el blanc altar d'una ermita.
Cinquanta anys que jo, frisós,
tastava la sang divina.
Altres indrets de Masies de Voltregà: