Editorial Pòrtic - 1967 - Barcelona
De sobte, em vaig trobar davant de la Torre de les Hores. No hi ha res que ho indiqui, ni tan sols, a primer cop d'ull, des del carrer-carretera es veu una torre, però la meva mirada s'adonà d'un senyal inconfusible i, com aquell qui diu, familiar: a la part de dalt d'una porta de ferro -porta de jardí, amb brèndoles- apareixia el signe pujolsià, l'al·legoria pantològica a plena llum, l'escala de cinc graons (forjada segurament pel ferrer de Martorell) encerclada i simbolitzadora de l'ascensió de l'esperit des de la seva primera manifestació vegetal fins a la vida angèlica.
A la porta no hi havia timbre (visible), ni picaporta, ni campana, de manera que vaig trucar amb la mà plana, després amb el puny i, finalment, amb un encenedor que portava; sempre infructuosament. I, tanmateix, la porta ressonava prou fort per a commoure els veïns, que treien el cap a la finestra.
Del carrer estant, per entre els ferros de la porta, podia veure una doble renglera d'arbres (moreres bordes?) de fulla ubèrrima que formaven una avinguda, curta, al fons de la qual s'alçava la torre solitària, quadrada, més aviat gran i, tal com cal, amb torratxa.
Vaig arribar a témer que no hi hagués ningú. I quan ja em cansava de trucar, de tres o quatre portes més avall, a l'altra banda del carrer, va sortir un noiet per indicar-me, amb una gesticulació expressiva, que era preferible d'anar a donar la volta i atacar per un altre lloc.
La Torre de les Hores té, efectivament, dues entrades, però no pas a un mateix nivell, perquè la segona -la d'eixida, diríem- està situada deu o dotze metres més avall i a la banda oposada. Cal, doncs, deixar la carretera, baixar un carreró i tombar a la dreta per un carrer atapeït de cases i d'on la torre no es veu. No em va quedar altre recurs que preguntar. "És aquella porteta mig tancada", va dir un veí que prenia la fresca.
Vaig haver de saltar, per entrar-hi, perquè ran de vorera hi havia una rasa on treballaven uns obrers castellans. Passat el brancal vaig pujar per una escala, de molts més graons que la de la vida, fins a arribar al davant d'una altra portella enreixada. A un costat penjava un filferro amb un agafador. (Porta endins, es veia un petit pati amb roba estesa.)
Una estrebada va fer repicar una campaneta, i al tercer toc acudí una noia amb davantal, ben pentinada, que em va preguntar, en castellà, sobre el motiu de la meva visita. Li ho vaig dir i em va contestar que el senyor Pujols no hi era i que no tornaria fins al vespre.
Vaig comprendre que aquella noia (aragonesa, em va semblar) no parlava del pare, sinó del fill, i, després de concretar, em va demanar la gràcia. S'esmunyí i retornà de seguida, cantussejant, obrí la porta i em va fer passar, enllà del pati, donant un tomb, entre parres, a una saleta de rebre... Sense adonar-me'n, havia entrat a la Torre de les Hores. A totes les parets es veien quadres, dibuixos i caricatures, un veritable petit museu. Vam pujar al pis. La veu del senyor Pujols, des de la seva cambra, m'acollí: "Ja pot passar, ja..."
En raó del meu noctambulisme, vaig lligar així mateix una franca amistat amb el sereno del barri de la Torre de les Hores, un home curiós, molt popular, que es deia Valls, àlies «Perrucs». Bé que li agradava, com a mi, el vi bo, jo sempre el vaig veure serè, d'acord amb el seu ofici. Menyspreava la gorra municipal i gastava barretina. Moltes nits, si em trobava quan jo sortia del cafè, es posava al meu costat i, sense saludar, reprenia la conversa del dia anterior o em parlava, sense cap preàmbul, de les seves preocupacions.
Era diabètic i, sovint, li sortien eritemes vora els llavis i altres mucoses. Una nit, després de caminar una estona en silenci, cosa inhabitual en ell, s'aturà, de sobte, i em va dir, greument: «Senyor Paco, li voldria ensenyar la...» Deixà la llança contra una paret, es descordà els pantalons i, amb la llum del seu fanal, em mostrà la vermellor que el capficava. «I de què penseu que us ve això?», vaig preguntar-li. I ell contestà: «Jo crec que deu ser la cervesa, perquè el vi no pot fer mal».
En Valls m'acompanyava sempre fins a la porta de casa. Algun cop, al bo de l'hivern, segons com pintava el temps, es plantava al mig del carrer, apuntava al cel amb la llança i deia, solemne: «Demà, quan ens llevarem, tot serà blanc!» No sempre, però, l'endevinava. En aquella època, els serenos encara cantaven l'«Alabado sea Dios». En Valls, que tenia veu de xantre, entonava molt bé. Alguna vegada, distret, l'habitud li feia dir «¡Sereno!», mentre el cel era ple de núvols, però quatre passes més endavant se n'adonava i rectificava: «¡Nublado!».
Amb els gaudis de Martorell, jo hi combinava els de Barcelona, no solament perquè anava sovint a veure els barcelonins, sinó perquè aquests em venien a veure a mi. Unes vegades eren els pintors, que es recordaven, agraïts, de les meves crítiques i als quals jo també agraïa de la millor manera possible els retrats que m'havien fet, retrats -i caricatures- que ornaven la Torre de les Hores fins a fer-la semblar un petit museu. Altres vegades eren els periodistes, els actors de teatre, els músics... Més d'un cop, la sala de música de la Torre de les Hores -on jo tenia el piano i l'harmònium- va servir de sala de concerts, com quan va venir el mestre Morera amb el violinista Costa -un dimoni que tocava com un àngel- i la pianista Canela -un àngel que tocava com un dimoni-, perquè en aquesta ocasió, en aquella sala, que és petita, ens vam reunir una bona trentena de persones. Després del concert -tot obres de Morera- veritablement memorable, vam dinar allí mateix i, de sobretaula, el violinista, home inquiet, va mostrar un gran interès per les meves idees filosòfiques, insistint sobretot que li expliqués la part lírico-plàstica del meu sistema (o sia el Pantologi, com ara l'anomeno). No cal dir que el vaig complaure i, en acabar, el mestre Morera, entusiasmat, saltà de la cadira: «Això serà molt bonic, Pujols, molt bonic! Quan ho tingueu llest, si vós voleu, jo hi posaré la música!»
El mestre Morera és un home que, igual que jo, quan va sol, no s'espanta de res. Aquell dia, però, tenia al costat la seva dona i aquesta, en sentir-lo, va trasmudar-se, lívida, i el va interrompre amb un imperatiu: «Calla, calla! Què te'n saps tu, d'aquestes coses!» Jo vaig canviar tot seguit de conversa amb el convenciment que no havia de comptar amb la música del mestre Morera per al meu cerimonial.
Entre els còmics, un dels que sempre que -amb motiu d'alguna festa- anava a actuar a Martorell, venia a dinar a la Torre de les Hores, era Enric Borràs. Una vegada ens vam posar a taula a l'hora de l'aperitiu i no ens en vam moure fins a les cinc de la tarda, és a dir, mitja hora abans de començar la representació de Mar i cel on ell interpretava el protagonista. I durant aquest temps, no va parar d'enraonar. Això li donarà una idea de la seva gorja excepcional, una gorja que no es cansava mai, i mai no perdia el to.
La gent de Martorell (que havia conegut el meu pare i em coneixia a mi de veure'm cada estiu) em deia «senyor Paco». Tothom sabia a què atendre's i ningú no s'estranyava del meu comportament ni del meu caràcter. No mancava qui em tenia per guillat com, per exemple, mossèn Vinyals, el rector, i això que jo anava sovint a l'església, particularment si la missa era cantada. D'aquestes no en fallava cap perquè m'agradava d'acompanyar, en veu baixa, el credo llatí. Recordo que, un dia, al poc temps de ser a Martorell, la feligresa que tenia al costat, beguina vella, en sentir-me la veu, va dir-me: «Ja pot cantar fort, ja! El Sant Pare ho vol, que cantem». No solament vaig seguir el consell, sinó que el diumenge vinent vaig pujar al cor i vaig unir-me als cantaires acreditats. I si tot sol no gosava cantar fort, perquè tinc mala veu i m'arriba de desafinar, junt amb els altres feia el meu paper.
Tenia amics en tots els estaments i de totes les idees. Cal dir que durant la dictadura del general Primo de Rivera, les passions polítiques s'havien apaivagat -almenys aparentment- i això facilitava l'amistat amb tothom i em permetia d'anar a tots els cafès. (Més endavant, en venir la República, les coses havien de canviar fins al punt que, una vegada, em van despatxar del cafè de la Lliga perquè van saber que aquell dia, dia d'eleccions, no havia votat la seva candidatura.)
Entre els meus bons amics martorellencs (d'alguns ja n'hem parlat), hi havia Francesc Riera, el futur «capità general» dels rabassaires. La nostra amistat datava d'anys; jo el vaig conèixer quan ell era lerrouxista abrandat i tots els seus afanys s'encaminaven a desbancar l'home que llavors era l'alcalde perpetu del poble: en Pere Puig, també amic meu. Li tenia tanta confiança, a en Puig, que en certa ocasió (tot i que en aquells moments no eren previsibles els canvis de situació política i menys encara els de règim), li vaig dir: «El vostre successor a l'alcaldia serà en Riera». I ell va contestar: «És massa alt i massa animal». El temps s'encarregà del compliment de la meva profecia, però en Puig ja era mort i s'estalvià un gran disgust.
Ja li vaig dir, em sembla, que a Martorell -contràriament al que em va passar en els darrers temps de viure a Barcelona-, vaig poder reprendre de seguida el fil del meu pensament filosòfic que, en substància, no havia anat més enllà d'establir la relació existent entre els tres conceptes anomenats Veritat, Bellesa i Bé, i les tres potències de l'ànima -intel·ligència, sensibilitat i voluntat-, amb el benentès que la intel·ligència, o funció dialèctica, s'aplica a l'estudi de la veritat, que la sensibilitat, o funció estètica, s'aplica a la percepció de la bellesa i que la voluntat, o funció ètica, correspon a la recerca del bé i a la consegüent distinció entre el bé i el mal. Paral·lelament, vaig confegir l'escala de la vida en cinc graons: vegetal, protozou, animal, home i àngel, entre els quals no hi ha diferència de natura sinó de grau, de manera que entre el vegetal i l'àngel -passant pel protozou, l'animal i l'home- no es troba solució de continuïtat, sinó la natural progressió de l'esperit que puja per l'escala fins al seu deslliurament complet de la matèria en una altra vida. Sobre aquestes bases, vaig enllestir la sèrie de treballs marginals concretats en els opuscles de què ja hem fet menció. Tots s'entroncaven, més o menys, amb el meu sistema, però no el feien avançar d'un pas.
Aleshores, a Martorell, vaig comprendre que era una exigència elemental en tot sistema filosòfic relligar els fets analitzats a una conseqüència sintètica o, altrament dit, que calia extreure dels fets particulars una llei general mitjançant el procediment inductiu i el deductiu. Són les beceroles de tot «discurs sobre el mètode». Jo, però, en arribar als punts esmentats encara no trobava la manera de formular una llei general. Reflexionant llavors sobre els treballs de Ramon Llull i Ramon Sibiuda vaig veure que en filosofia, com en tota cosa, calia començar pel començament. Ells, els meus mestres, ho havien fet tal com pertoca ja que de primer van estudiar el món concret, la realitat coneguda, i, després, van formular una síntesi. Gràcies a llurs obres i a les d'altres pensadors, el meu pensament s'enrobustí.
Com que feia tants anys que no sabia res, en concret, de Pujols, el 1949 (primavera) vaig anar a Martorell i vaig tenir la sort que em rebés amb molta afabilitat.
En el menjador una mica ombradís de la Torre de les Hores, que presideix el magnífic retrat, tan elegant, que li féu el pintor Ricard Canals - retrat que, per cert, es perdé durant la guerra civil i fou recuperat a través d'estranyes circumstàncies -, davant el vas de vi de Martorell gelat amb què sol obsequiar els seus amics, Pujols em diu:
- Aviat farà vint-i-quatre anys que visc en aquesta casa. Abans de venir-hi a viure, només hi passava els estius. Vaig poder aconseguir, però, passar-hi l'estiu tot l'any. No em vaig poder mai aclimatar d'una manera completa a la ciutat. A pesar d'haver nascut, d'haver viscut, d'haver-me format la vida a Barcelona, vaig sentir, des de criatura, la necessitat de viure en la naturalesa, sobretot entre camps, rius i muntanyes, perquè en la marina, encara que també m'agrada, hi trobo a faltar la meitat del paisatge. Els rius entre les terres m'atrauen més que les terres entre els mars, i, si podia realitzar el meu ideal, viuria en una casa de pagès voltada i literalment ficada entre els arbres, per sentir-me completament dintre el paisatge. Als pintors, els agrada de veure el paisatge des de fora. A mi m'agrada veure'l des de dins. Un cert panteisme és agradable. Martorell no és pas, així, el meu ideal, però a cap altra cosa no he pogut arribar. Visc en aquesta casa que s'anomena la Torre de les Hores i estic agraït al destí que m'hi ha tancat. Sobre el seu frontispici - diguem sobre la llinda, perquè es tracta d'una torreta amb un jardinet al davant -, s'hi podrien escriure aquestes paraules:
Turris Horarum, parva sed apta.
Al meu retorn, vaig veure que a la taula on seien habitualment Moragas i Pahissa, hi havia Santiago Rusiñol i la seva dona, donya Lluïsa, que li deien. Aquesta parella vivia també molt a la vora (en el mateix Passeig de Gràcia, entre Rosselló i Provença), igual que Pau Casals que, invitat per Moragas, acudia a La Punyalada alguna que altra nit.
D'ençà d'aleshores, fou una tertúlia molt diversa i bigarrada per la qual va passar molta gent: Joaquim Mir, Soler i Rovirosa, Joaquim Montaner, Josep Maria Roviralta, Antoni López, Borràs Prim i altres figures d'aquell temps en el món de l'art, de la literatura i del teatre, sense comptar els amics dels amics ni els curiosos i noctàmbuls empedreïts, perquè la reunió durava fins a punta de dia. Rusiñol, encara que donya Lluïsa protestes o s'adormís, era sempre dels darrers. Tenien el costum d'anar moltes nits al teatre i es presentaven a La Punyalada després de la representació. Arribaven en cotxe de cavalls o en taxi (els taxis van començar a córrer l'any 16 o 17, durant la guerra), i el pagaven a mitges, perquè en això dels diners no hi volien bromes. D'altra banda, bromejaven sovint i, de vegades, tristament. Donya Lluïsa era també una artista. Sabia música, pintava i feia versos, per bé que, en canvi, era el tipus clavat de la burgesa barcelonina de finals del segle darrer, amb tots els seus prejudicis. D'ací que, passada la lluna de mel, les relacions del matrimoni es van fer difícils, perquè ell vetllava i retirava tard, la qual cosa, pel que es veu, donya Lluïsa no comprenia i no parava de fer-li sermons que, com és natural, no servien de res, fins que una matinada, cansada d'esperar, va passar el forrellat a la porta del pis amb la idea de donar una lliçó al seu marit i d'esmenar-lo, però aquest, en comptes de trucar i fer un escàndol, s'ho va prendre filosòficament i sortí al carrer a donar un tomb. «Tot passejant —deia Rusiñol— vaig arribar a l'estació, on vaig pensar que el millor que es podia fer, en una estació, era agafar el tren. I amb el tren vaig anar a París on vaig passar una pila d'anys sense retornar a Barcelona. I ara comprenc que vaig fer bé, perquè en el matrimoni només són bons els primers i els darrers temps, però els altres —els trenta o quaranta anys de l'entremig— no es poden aguantar.»