Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest famós restaurant situat al Passeig de Gràcia número 104, al xamfrà amb el carrer Rosselló, es va inaugurar el 1927 i va ser freqüentat al llarg dels anys, ja quan es deia Cafè dels Bohemis (1916) i Olímpic Bar (1924), per escriptors i artistes famosos, entre els quals destaquem Santiago Rusiñol, Francesc Pujols y Rafael Moragas, Moraguetes. En els seus orígens el local fou una taverna popular que servia d'abeurador per als carreters que anaven i venien de la vila de Gràcia. Dels noms originaris ja esmentats, va a passar a ser conegut com La Punyalada a causa de la mort d'algú en una baralla amb navalles.
El 1964, hi va néixer la "Penya Punyalada" animada per Joan Cortès i altres artistes, que tingué un gran paper en la dinamització cultural i artística d'aquells anys. Uns textos de Josep Pla, Francesc Pujols i Melcior Font, ens ajudaran a recrear l'ambient que hi visqué Rusiñol, entre altres.
Ara té la tertúlia assegurada al Passeig de Gràcia, a La Punyalada, amb Moragas, Pahissa, Bosch Barret, Pujols (quan ve de Martorell) i altres amics. Però aquesta tertúlia es produeix a la sortida dels teatres, cosa que fa que l'espera sigui llarga. Moltes nits, a la taula, només s'hi troben Rossinyol i la indefectible senyora Lluïsa, davant d'una copeta de conyac. Rossinyol seu immòbil, immers en una somnolència profunda, els ulls oberts i extraviats, a l'hivern amb l'abric posat i els mitjons blancs sobre les botines. Gelats, el sereno de Passeig de Gràcia i Rosselló, vestit de sereno, amb el xuixo i el fanal, li fa de vegades companyia. Si alguna vegada el pintor i el sereno es troben pel carrer, Gelats deixa els seus estris sobre un banc i simulen un matx de boxa sota dels arbres. A la matinada, mira de tant en tant el rellotge. Pel seu gust, els rellotges haurien de restar aturats perpètuament a les quatre. L'hora de tancar els establiments fou sempre, per a ell, un error inexplicable, un esdeveniment tràgic. Però arribava l'hora i no hi havia mes remei.
— Hem d'anar a complir — deia llavors —. Bona nit, fins demà...
Al carrer, compra la premsa i entra en el portal de casa seva — molt a prop del cafè — amb una convicció relativa, amb poc entusiasme. L'alba és verdosa i moradenca.
Al meu retorn, vaig veure que a la taula on seien habitualment Moragas i Pahissa, hi havia Santiago Rusiñol i la seva dona, donya Lluïsa, que li deien. Aquesta parella vivia també molt a la vora (en el mateix Passeig de Gràcia, entre Rosselló i Provença), igual que Pau Casals que, invitat per Moragas, acudia a La Punyalada alguna que altra nit.
D'ençà d'aleshores, fou una tertúlia molt diversa i bigarrada per la qual va passar molta gent: Joaquim Mir, Soler i Rovirosa, Joaquim Montaner, Josep Maria Roviralta, Antoni López, Borràs Prim i altres figures d'aquell temps en el món de l'art, de la literatura i del teatre, sense comptar els amics dels amics ni els curiosos i noctàmbuls empedreïts, perquè la reunió durava fins a punta de dia. Rusiñol, encara que donya Lluïsa protestes o s'adormís, era sempre dels darrers. Tenien el costum d'anar moltes nits al teatre i es presentaven a La Punyalada després de la representació. Arribaven en cotxe de cavalls o en taxi (els taxis van començar a córrer l'any 16 o 17, durant la guerra), i el pagaven a mitges, perquè en això dels diners no hi volien bromes. D'altra banda, bromejaven sovint i, de vegades, tristament. Donya Lluïsa era també una artista. Sabia música, pintava i feia versos, per bé que, en canvi, era el tipus clavat de la burgesa barcelonina de finals del segle darrer, amb tots els seus prejudicis. D'ací que, passada la lluna de mel, les relacions del matrimoni es van fer difícils, perquè ell vetllava i retirava tard, la qual cosa, pel que es veu, donya Lluïsa no comprenia i no parava de fer-li sermons que, com és natural, no servien de res, fins que una matinada, cansada d'esperar, va passar el forrellat a la porta del pis amb la idea de donar una lliçó al seu marit i d'esmenar-lo, però aquest, en comptes de trucar i fer un escàndol, s'ho va prendre filosòficament i sortí al carrer a donar un tomb. «Tot passejant —deia Rusiñol— vaig arribar a l'estació, on vaig pensar que el millor que es podia fer, en una estació, era agafar el tren. I amb el tren vaig anar a París on vaig passar una pila d'anys sense retornar a Barcelona. I ara comprenc que vaig fer bé, perquè en el matrimoni només són bons els primers i els darrers temps, però els altres —els trenta o quaranta anys de l'entremig— no es poden aguantar.»
A La Punyalada hi arriba sempre que són quarts de tres. No és pas el primer d'arribar ni el darrer d'anar-se'n. Li guarden sempre un lloc al mig. La majoria són músics. Hi ha una pila d'aficionats a la pilota basca. De literats gairebé no n'hi ha. Això dóna una gran vivacitat a la penya. Quan hi anava En Pujols, feia el menú de tots i, a més, els ensenyava a menjar. En Moraguetes en aquest aspecte no l'ha pas substituït. Parlen de tots i de tothom. La qüestió és encarrilar la conversa per aguantar el punt: arribar a fer-se de dia sense ensopir-se. algun dia, En Pahissa i En Moraguetes han fet una paròdia de l'escena de Romeu i Julieta:
—Mira, ja es fa de dia.
—No, no que és el fanal que s'ha apagat.
—Sents el cant del gall?
—No, no, és un venedor de diaris.
En Rossinyol compra els dos primers diaris que surten. Voldríem que Imatges sortís també a aquella hora, per tenir-lo com a primer lector.
Altres indrets de Barcelona: