Universitat de València - 2005 - València
Puigcampana
Preferires ser només una muntanya entre els hòmens.
Oh, tu, la bella esquinçada, ni jutges ni vigiles,
Mortal, perquè contemples la mar i somnies,
Anima turmentada,
Si serà part del teu cos l'Illa que només les tempestes visiten.
Pigall de pescadors,
Eco dels plors, de nits de dol, pels noms del naufragi.
I com els hòmens,
Estimes l'aigua i el foc que et destrueixen.
Lleugera, viatges amb les ales del xoriguer i les gavines.
Navegues, insomne, sobre l'escuma dels núvols.
Acaricies la terra amb aspres arrels d'olivera.
Protectora, allargues l'ombra sobre els cementeris.
Prefereixes el xiulit del pastor al pes de les llegendes.
Prens tots els colors del cel i la mar és el teu mirall.
El vent és confident gelós de romer i solitud.
Garrofers centenaris preserven la memòria dels dies
Feta casa derrocada, argelaga, pou badat per les absències.
Et commou la fidelitat de la flor d'ametler i les formigues.
Orgullosos, els hòmens et contemplen, talment una catedral,
Oh, tu, filla dels capricis cecs de les entranyes de la terra.
De prop, desapareixes, de lluny, ets la muda campana dels Déus.
La platja del Cabanyal i de la Malva-rosa
A la memòria, del meu pare
Endolcida l'ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal
i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l'horitzó
àvid i trèmul d'aventures i d'aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espillets de sorra que s'enganxaven damunt
les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se'n, el pare t'anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent joganer de garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d'un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacos i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l'inacabable rapte d'Europa.
Quatre juejus de la Costera
Homenatge a Cavanilles
I. Alba al bosquet
Les terres, blanques. Negres, els pins i les alzines.
De boira baixa grises, les llomes i fondàries.
El món, parar encara. La llum, inofensiva.
T'has de plantar la tenda damunr l'argent de l'aigua.
II. Garrofes i caqui
Les hores es ressequen de canyes i garrofes.
Descansa l'arpillera dels sacs contra les soques
i mans i boques aspres demanen refrigeri.
Un caqui. Com la brisa sedosa d'un quimono.
III. Verema
La Serra Grossa allarga duracions de pàmpols.
Polsim avall, trontollen plens de basquets els carros.
Remors llunyanes omplin de cel rosseti l'aire.
La tarda en tasta lenta un cabrerot perfecte.
IV Muntanyes de Montesa
La vall estén i estova el sol de l'horabaixa
Davalla de la posta boirim de marlí malva.
Ací no dura massa aquesta hora benigna.
No tornaré a les serres morades de Montesa.
Cavanilles
Passares a frec de fenoll
i al restoll marcares
l'empremta dels noms.
Amb les mans tallades pel fenàs,
carregats de sàvies alforges,
anem amb tu per Missalgar.
Colgats a les gerres amargues de la terra
com els vells cabassos d'espart,
tornem a les sembres de Mallaura
com antics llauradors de pedregosos secans.
Abocats al riu de la infantesa
parlem del Llombo,
de les eres antigues de Benarrai,
de l'horta enterrada del Pla.
Amb la borra cremada a la pell,
mentre sentim el traquejar dels telers,
mentre regalla l'aigua i ens colga la pols,
ens lliurem a la recança
de saber-nos deserts.
I és ben cert, cada colp és major l'analfabetisme dels nostres escriptors en temes de natura –i, en definitiva, en la relació de l'home i amb el paisatge. Hi ha na mena de menyspreu, d'indiferència cap a aquest món rural i salvatge. "Quantes noies sentimentals, quants nois baliga-balaga –insisteix Sagarra- se'n van un dia d'excursió, i diuen: 'Ai, que fa bonic! Mira quina flor més preciosa!' i són poquíssims els que pregunten, els que volen saber el nom d'aquella flor, i els seus costums i la seva vida". En efecte, són poquíssims els que es pregunten res. Quants poetes, quants escriptors, quants pintors s'interessen pels noms dels arbres, de les flors que han vist, que han descrit o que han dibuixat? ¿Quants s'interessen per concretar –tot i que siga per pura curiositat intel·lectual- què és allò que els ha colpit?
Ribalta
Cada matí va a la feina per un parc preciós.
Li agradaria mirar aquest parc, li agradaria veure'l.
Sap que hi ha fulles que no cauen mai,
escorces silencioses, humitats que el temps reinventa.
El seu cap, però, mira a terra.
Els seus ulls no volen despertar, s'aferren
a la pell del somni, entristeixen més i més encara.
Serà mai conscient dels arbres del pare que no veu?
Aquella ombra, com una cintura que fou seua,
el verd, desmenjat per l'hivern, que sabia d'altres hores,
o les petjades que el fang dibuixa,
com una enyorança de flors
tan amarga com la del poeta.
I tanmateix, no ho pot veure. No ho veu.
Elegia d'un paisatge
Al meu avi, forner i llaurador
des de la casa dels meus pares
Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.
Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.
Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui us dirà que ve la primavera?
Erodium Celtibericum Pau (Gerani del Penyagolosa)
Mentre el contemple entre les pedres de la vora del camí, de l'il·lustre botànic em dius els cinc pètals blancs amb sang de porpra. Després, busquem les taques a les ungles i ens preguntem des de quins ulls els claps d'aquest misteri, en quin moment precís s'han dibuixat els fils de porpra sobre el blanc i el blanc sobre el marró enfosquit de la terra.
Caminem contra els lladrucs que vigilen el mas i parlem d'un no-res que ens entristeix.
Podrà la pedra ni cap arbre llegar un sol record? Mirem ací i allà, innocents o enfollits per la paraula. Pels volts de la pallissa, arranjada per mans destres, la llenya aguaita totes les solituds.
Ja amainen els lladrucs, que ara són bots, i festes, i un llom grisenc que acarones. Des del tossol de la Cambreta, el roig sobre els cims llunyans és més fosc que d'habitud. I jo et dic que potser som la mesura de totes les coses. Potser consentim només que l'amor vulnere els límits del nostre cau per entendre altres carícies.
Així tot és nosaltres: la brisa que pertorba el verd de la vesprada, el roig que lentament s'adorm sobre les llomes, o el llamp com un dolor que esgarra el cel i es rebel·la contra tots els silencis. Asseguts sota els pins de la cruïlla, el camí cap a la vall ens en recorda un: al cor del bosc podríem reinventar totes les paraules.
Potser som la mesura de totes les coses, potser volem que tot recorde com nosaltres recordem, i no perdem res si, entre nostàlgies i una llàgrima de consol o de penediment, som capaços de mantenir-ne les deixalles.
Formes del crit contra el temps que, ni del temps mateix, el nostre crit preserva.
Penyagolosa
1
saüquer
davant la porta,
l'arbre de les bruixes
somia en silenci
la llarga espera.
2
tardor
l'or dels aurons
renaix del fons de la terra,
¿batut per quins orfebres
oblidats?
3
sota la lluna vermella
d'agost madura el vesc.
al fons de la vall
guarda el teix
el seu secret mil·lenari.
4
setembre
la llum abandona els cims
cada dia més d'hora.
la boira al vespre
és un llençol de silenci
sobre els camps absents.
¿tornarem amb la nova primavera?
5
barratges
cada bancal,
un mur que conté
tant de silenci.
6
sortilegi d'hivern.
floreix el bruc
quan ja la terra calla.
Barranc de Saldonar
The earth is not earth but a stone.
Wallace Stevens
Manté en la meua memòria una estructura
ben rígida, d'impecable fotomuntatge,
al temps que hi tenen cabuda engrunes de vida,
al seu interior. Canyars ressecs i sargantanes,
cactus humils i petits bassals d'aigua putrefacta.
Peces inútils d'un sempre improvisat joc d'escacs.
Em passa tot sovint. Un paisatge gastat
pels anys se'm converteix, com qui no vol
la cosa, en el més perfecte resguard
per a les meues peces en desballestament.
Llaunes sotmeses a rovell s'incrusten
dins la terra, trossos de pedra que conserven
la sentor fràgil del salobre o vells periòdics
de turistes alemanys que deixen sentir
l'aroma de pells cremades pel sol.
Sóc al costat de la mar i el món ofereix
tota la seua espessor. Tan nítida que m'obliga
a retractar-me. Les coses són simples coses,
en el seu deteriorament. I només puc
respondre amb la llum d'un dia de platja
sota aquell cel d'agost que encara crema.