Gall Editor - 2004 - Pollença
"Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp;
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes;
ombres de nostres avis, terror de gents estranyes:
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp!"
"Beveu, oh Déus! La tribu que a beure vos convida,
vos vessa damunt l'ara més rica libació.
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt la sang humana, de més costosa vida.
Vostre furor s'hi abeura, i associat oblida
l'agravi i la venjança... De sang brolla perdó!"
Així cent veus cantaven a cor sota el ramatge
de la sagrada alzina, i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Entre festers de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l'arbre antic de dies, i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, on domina
la ploma de milana o d'àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d'aram
que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot.
Dalt aquell mur ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
vencien prou la llana de sa ampla vestidura.,
amb verd obscur fullatge alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat
tenia tot l'aspecte hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tol lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.
La deixa del geni grec (fragment)
Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera,
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreig de mitja lluna serena però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues soques tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeires, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
de poble, i en nous càntics li deia ses visions
a on una alba nova pels cors apareixia...
Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!
A l'hora en què sorgia del mar la roja lluna,
també des de les ones pujava Nuredduna
quan va sentir sobtada remor, remor creixent.
Volgué escapar lleugera, mes entre llums i gent
se va trobar perduda. Qui allà feia de guia
era el mateix qui el vespre passat ja l'emprenia
contra ella amb mots malignes, damunt del talaiot.
Doncs aquell cap de cendra llavors digué: —Qui pot
manifestar l'oracle dels déus en nit sagrada,
sinó la verge altiva que d'ells és inspirada?
Un déu, com ella deia, manà que el bell catiu
per víctima en la cova quedàs de viu en viu.
Per tant, cal que nos mostri la profetissa pura
com tal catiu se troba lligat dins la foscura,
si no és que ja invisible s'és fet com aqueix déu...
Ton poble, oh Nuredduna, vol veure, lo que és seu,
vol registrar la cova!...— Per l'alta portalada
en tant la profetissa se n'era ja muntada,
i des d'aquella boca sublim, sobre la mar
i la salvatge turba, sa veu va ressonar:
—Oberta està la porta del cau: podeu entrar-hi
sens mi, cors de geneta qui set de sang teniu...
Mes l'home que vos guia, no cerca ja el catiu:
ell cerca Nuredduna que odia el sanguinari...
Doncs ara ma paraula darrera ja sentiu.
Jo l'he sentida clara la veu de l'Invisible,
jo l'he pogut entendre dins un batec d'amor;
i diu que no li plauen les víctimes d'horror,
que, vanament vessada la sang, li és avorrible,
que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!
El cavall del Rei En Jaume
Des del penyal de les Bruixes
fins a l'esquerp Puig Major,
des del mur de Santueri
fins al castell d'Alaró,
mostra el pagès de Mallorca
les petjades que amb sos bots
marcà damunt roca viva
un cavall meravellós.
Cavall bo pel rei En Jaume,
digne era de tal senyor,
flor de la cavalleria
d'un cap a l'altre del món.
Així, torres escalava
o cingles tallats a plom,
i d'un salt a la planura
se llançava dels turons.
A perseguir la morisma
corria com un fibló;
si de sobte s'aturava,
obria en terra ample solc.
Son renill la mitja lluna
feia mudar de color,
mentres turbants i banderes
abatia dins la pols.
Monstre d'ales invisibles,
semblava volar i tot;
per son coratge semblava
ésser germà de lleons.
...................................
Així el poble s'imagina
aquell cavall fabulós,
mostrant de sos peus la marca
com un segell de triomf.
I és que sobre el cor del poble
marcà petja de més fons
amb son gegant heroisme
En Jaume el Conqueridor.
La gerreta del captiu (fragments)
Tres anys feia: a la florida
vall de Ternelles,
entre clares fontanelles,
l'amor trobà.
Per l'aplec anava allà:
llavors va veure
na Dolça, i quan li dà beure...
begué l'amor.
Mai dones a Formentor
llavors anaven:
sols los valents s'arriscaven
a córrer i viure
per aquella terra lliure,
que mar endins
aixeca penyals i pins
tan solitaris,
sovint alberg de corsaris
en aquell temps.
Mes, quins paratges extrems
no ateny l'amor?
Si una jove a l'amador
no pot anar,
bé se cuida d'enviar
gentil missatge
que arribi fins a l'estatge
del qui és enfora.
Si no té passatge, a l'hora
pel mar o el vent
li tramet son pensament;
i l'enyorança
en vol de sospirs avança
cap a l'ausent.
Era costum que un present
fes per la tosa
cada fadrina rumbosa
a l'estimat,
si ja estava concertat
lo noviatge.
Per això un antic missatge
prou s'encamina,
qualcant a la pollencina
un mul de bri,
per aquell aspre camí
de la Talaia,
a on lo Mal-Pas esglaia
fent-se admirar.
Deixant enrere pinar
i conradís,
quan arriba al punt precís
davant la porta
de la clasta, amb veu ben forta
venç les remors
dels alegres tonedors;
entra rabent
i desfà l'ensellament.
Tothom s'hi gira
i tot d'una ja s'admira
del do arribat,
que a través d'un vel rosat
se transparenta.
Lo missatge qui el presenta
n'és glosador,
i an en Jordi fent honor,
mentres s'acosta.
tres cançons fetes a posta
cantant li diu.
Tothom escolta i somriu:
—Rebeu, d'amor en penyora,
aquest ramell de poncelles:
de dins la vall de Ternelles
l'envia... qui vos enyora.
Na Dolça és, que viu allà
amb l'avi, sens altra ajuda,
com la parra sostinguda
d'un aspre, qui prest caurà.
Parra fina de montona
l'ajunten a l'om plantós...
Na Dolça, Jordi, és per vós:
per tal pagès, tal madona! —
Tot escoltant,
en Jordi va destapant
l'ampla cistella.
De roses casi en poncella
n'està voltada;
per dedins està estibada
de coques fines,
de flaons i golosines
a lo pagès.
No hi manca lo millor, que és
fruita del lloc:
de taronges un anyoc
bo per la taula
del rei... Tot això s'embaula
de llarga veta,
que en mig lliga una gerreta
pel coll airós.
Un ram florit i olorós
de taronger
corona tan bell pitxer,
que es d'obra fina,
amb lluentor purpurina
tot florejat,
treball moresc refinat.
I el jove diu:
—La gerreta aquí teniu
on me da beure
na Dolça, quan la vaig veure
que m'encantà.
Sovint de llavors ençà,
tot discorrent
de tan bon encantament,
me'n féu record,
i ara que arriba ja a port
nostra esperança,
na Dolça treu per fermança
ben escaiguda
la gerreta coneguda...
Gentil pitxer
per la flor de taronger,
signe de noces!
—De les ventures més grosses
penyora sia,
per qui el rep i qui l'envia,
tan bon ramell!—
Així exclama lo més vell
de la rotlada.
L'enhorabona acertada
tots repeteixen,
mentrestant assaboreixen
lo millor vi,
que aboca el ditxós fadrí
just amb aquella
gerreta penyora bella
de ses amors.
Tradició de les muntanyes de Lluc
Escolta, oh caminant,
qui passes endavant
de l'alzinar gegant
per l'espessura.
La veu de l'avior,
del bosc amb la remor,
te conta un fet d'horror
que encara dura.
Per testimoni cert,
mira el fondal obert
de romegners cobert
dins eixa tanca.
Ningú hi davalla mai,
que dins el seu espai
amb un secret esglai,
tot cor demanca.
Avenc és maleït
aqueix fondal humit,
i fa més por de nit
que no la forca...
Estrany és el seu nom,
que dura Déu sap com:
l'avenc és per tothom
l'Era d'Escorca.
Una era això és estat,
a on en temps passat
batien el bon blat
de la muntanya.
Dins aquest cingle aspriu
la feien cada estiu,
alegre com un niu
que en sol se banya.
Un dia, a l'ull del sol,
de l'era en el redol
bullia viu estol
de gent pagesa.
En festa de guardar
tot era treballar
i riure i flastomar
sense represa.
De sobte, pel camí
de Lluc, se va sentir
el toc vibrant i fi
d'una campana.
Jesús omnipotent
anava en Sagrament
d'un pobre pacient
a la cabana.
A l'era es va acostar
pausat el combregar,
i el riure i flastomar
no es detenia...
Davant tal avalot,
s'atura el sacerdot...
Horror! Com un gran clot
allà s'obria!
Aquest avenc obrí
sa boca i engolí
dins la negror sens fi
l'era perduda...
La gent i el bestiar
s'hi varen estimbar,
seguint sense parar
l'aspra batuda.
Mai més des de llavors
pararen aquells morts:
el blat humit de plors
baten encara.
Per sempre així batran
fins aquell dia gran
en què els morts sortiran
a la llum clara.
·······································
Algú diu que ha sentit,
passant en l'alta nit,
pujar aquí seguit
remors estranyes:
cançons com infernals,
trot fondo d'animals
i esquelles, dels penyals
a les entranyes.
Aixeca el formidable Castell del Rei
corona de torrelles al firmament,
sobre sos murs de roca bastits per Déu.
Per Llevant té a ses plantes un gran baixest,
que ocupen los contraris amb gran pertret.
Un esglaiós abisme guaita a ponent
on una mar blaveja que fons no té.
Com despulla terrible d'estrany vaixell
l'escull de la Galera pel nord s'estén;
més lluny s'adrecen costes i caps sobergs,
terror de les onades i els mariners...
Cap a xaloc les serres de durs cairells
sols obrin a la vista qualque portell
per on plans i vilatges se van perdent.
Sols per àguiles propi tal lloc pareix,
i d'àguiles més nobles estatge n'és:
les àguiles qui viuen d'honor i fe.
Tals son los quatre joves que en los merlets
aguaiten, cap al siti mirant arreu,
mentres tot se desperta, quan defalleix
dins la glòria de l'alba l'últim estel.
Mes, què han vist aquells joves que los sorprèn?
Han vist que dels contraris rumbós aplec
cap amunt ja s'acosta sense recel,
portant blanca senyera que pau promet.
Entremig d'almogàvers, de cos ferreny,
cavallers se destrien de ric arnés;
dos heralds acompanyen per portaveus,
i, seguint-los darrere, gentil donzell
l'escut de N'Erill porta, que resplendeix.
.............................................................
Ja prop del mur de roques són arribats;
tots s'aturen, i crida fort un herald:
—Oh del Castell!, oïu-nos: venim de pau,
i a vostre honor les vides tots confiam...
Aqueixa nit passada sentí escampar
crits que del Rei afronten la majestat...
Lo noble Erill demana si hi ha aquí dalt
qui tal crit repetesca de dia clar,
sens por, a nostra vista i el nom donant—
Son darrer mot a penes fineix l'herald,
i un crit de nou ressona pels muradals:
—Que visca l'alt En Jaume, rei enyorat!
Mort per lo rei En Pere lo del Punyal!—
Sobre els merlets se mostren uns jovençans,
dient: —Nosaltres fórem; no ens amagam.
Qui nostres noms demana ja los sabrà.
—Jo som Pere Domènec. —Jo, Esteve Escarp.
—Jo som En Jaume Tàrrega. —Jo, Puig Bernat.—
Així parlen els quatre, tot demostrant
la botzina que el vespre feren sonar;
i de bell nou la sonen, mentres avall
baixen los qui pujaren assegurats.
Lo Castell remoreja tot alçurat;
tothom de dins se gira vers una part,
i sos merlets negregen reblits de caps.
Llavors lo crit ressona més fort que abans:
— Que visca l'alt En Jaume, rei enyorat!
Mort per lo rei En Pere lo del Punyal!
V
Fundació del monestir
En lo nou temple del Puig
honor de Pollença bella,
per encantar més el cel,
gran monestiri s'aixeca.
Castes verges allà dalt
faran cort a la gran Reina,
formaran verger suspès
en perpètua primavera.
Amb lletres de son segell
lo Rei d'Aragó ho ordena,
perquè allà sempre seguit
preguin per l'ànima seua.
Ai!, tan tacada la veu,
tacada de sang parenta,
que centúries d'oracions
vol que ressonin per ella...
Rei En Pere del Punyal,
debaixa en pau a l'ossera!
Arbre plantat a bon lloc
ben prest les rames aixeca,
i lloc de Déu és el Puig
perquè un monestir hi cresca.
Pugen, pugen allà dalt
de marès una pedrera;
com un grandíssim castell
les parets allà s'estenen.
S'estenen llargs corredors,
on cada cel·la modesta,
si és una tomba pel cos,
mostra un cel per la finestra...
Oh!, quin niu per l'esperit
que en tot a son Déu contempla,
aquell lloc des d'on se veu
l'obra de Déu molt més bella!
Formen terra, cel i mar
una harmonia xalesta
que, penetrant en el cor,
calma, depura i eleva.
Bé que ho senten dalt el Puig
dolces verges que hi professen,
del Pare Sant Agustí
seguint la sagrada Regla.
Ja s'apleguen a l'estol
colomes d'altra ribera;
filles del noble casal
ses riques gales hi deixen.
Costoses llànties d'argent
són estels de la capella,
davant retaule pintat
que imatges pures ostenta.
S'estén l'immens refetor,
se'n munta la torre austera
com a guarda tutelar
del poble que a baix contempla.
Que està de bé a tal redós
l'amable vila modesta,
mentres s'aixequen al cel
tantes mans purés sobre ella!