Després emprenc la baixada. Ací hi ha canvi de decoració complet. Davant meu, al nord-est, es desplega el grandiós amfiteatre de Sant Aniol. A sota mateix de Talaixà baixa una ràpida torrentera a l'est, cap a la fonda vall del riu de Sant Aniol. Però un no es va fent càrrec de la grandesa d'aquells llocs fins que, passada la gran masia de la Quera en l'angle nord de la raconada de Talaixà, es dobla el promontori que la limita. Sota el camí davalla una canal vertiginosa a una fondària que l'ull no s'atreveix a mesurar. Les roques estan cobertes de salvatge vegetació per entremig de la qual s'entreveu, sota un daltabaix de centenars de metres, el fons de la ribera. És el que en diuen el salt de la Núvia. I llavors, al fons, es contempla sense obstacles la rotllana de cingles que encercla la vall del santuari en tres pisos successius, cada vegada més alts. És un paisatge de gegants. El camí baixa ara ràpidament al nord, cap a la clotada, no sense vorejar dos o tres precipicis més de la mateixa mida.
Allà a les dues arribo a Sant Aniol i em quedo a dinar davant l'església. Com que he fet en el matí, sol, el camí de tot el dia, dino amb calma, fruint dels encants del lloc. En caure la tarda, surt el capellà a oferir-me amable hospitalitat. En la seva companyia passo la vesprada i em quedo a sopar i a dormir a la rectoria.