El cap de Creus (fragment)
Mirant a vol d'ocell, des de l'ermita de Sant Sebastià, d'on es veuen més de trenta milles mar endins, el massís del Cap de Creus, el més oriental de Catalunya, té la forma d'una immensa fulla de plàtan: en una esplanada artificial de la punta, a vuitanta metres d'altura, s'aixeca el far, un far de segon ordre, de l'any 53, vergonya de l'Espanya oficial, del qual es queixen tots els marins que, venint del Golf, van a prendre-hi via. El massís del Cap de Creus és lo més feréstec, lo més tètric i de lo més original de Catalunya. Format de turons rocosos, de llicorelles i kucis, de tempestats de lava feta pedra, de bombardeigs de volcà, de terratrèmols en la lluita horrible del foc i l'aigua, és una immensa desolació que la tramuntana i el fressar de les sals marines han anat treballant segles i més segles, donant-li una faisó fantàstica d'esbojarrament de la pedra. Si entre coma i coma, entre massís i massís de roques, no s'obrissin valls de verdosa pastura i no hi corregués l'aigua de les fonts xaragallant fins a les cales; si les esquelles dels ramats que hi baixen dels Pirineus no li donessin vida, i la remor de les ones que furetegen per les fondes cales de visió dantesca no l'animessin, la soledat del Cap de Creus entristiria fondament. Sembla una faula de monstres fets pedra per un càstig dels déus.