El Golf de Roses
A En Pere Rahola
Ampla badia de sorrenques platges,
golf de la mar i de la llum alhora,
joia preada de la meva terra,
rica maragda.
Des de Norfeu, que per llevant avança,
fins a Montgó, que per garbí s'enfila,
corre un navili, per lleuger que vagi,
llarga bordada.
Reps de la Muga les incertes aigües;
l'aigua olotina Fluvià t'envia,
i en els estanys on els collverds s'abeuren
bollen les llisses.
Besen tes ones mil·lenàries runes:
gregues muralles i romanes torres;
tenen tos peixos, per niar en tes algues
àmfores belles.
Fores l'amor de la divina Grècia ;
fores sojorn de les romanes àligues ;
Venus, altars en tos sorrals vestia,
Júpiter, temples.
Mostres la vila de tres races juntes
clos de combats de la conquesta ardida,
i en tos sorrals, en cargolar-se l'ona,
marbres trosseja.
Mar tota llum de transparències dolces,
sota una mar enlluernadora d'aire,
quina color exuberant de vida,
prens a tot hora!
Mes ve l'alè del Pireneu altíssim,
xiula i bramula, ratxejant ferotge
arbres gegants i altes parets fent miques,
la tramuntana!
I omple d'escuma tes onades fortes,
que alcen i esbullen l'onejant crinera,
i, al bramular de la ventada horrible,
feres, bramulen!
Baten les roques i els esculls cobreixen,
roben les sorres al tombar en la platja
i, hòrrides, tornen la blavor, en roja
aigua batuda!
Cap a garbí les illes Medes s'alcen
xorques, rocoses, del mig jorn defensa ;
semblen navilis mig negats que busquen
raure en ta sina.
Lluny, se les miren Canigó i Sant Pere;
fins el Montseny de gegantina corba,
i Recasens que, amb son castell altívol,
fita la França.
I elles alegren sa tristor de roca
Roses guaitant, que en un recó blanqueja,
niu de gavines, de volar cansades,
que ara reposen.
Golf encantat, golf lluminós, excelsa
glòria dels cels i de la mar nostrada,
port de refugi per l'incert navili,
cambra de Venus!
Grècia i Mallorca tos tresors envegen,
glòria ben seva l'Empordà et pregona,
clos de llum pura, tros de cel, riquíssima
arca daurada!