V
Fundació del monestir
En lo nou temple del Puig
honor de Pollença bella,
per encantar més el cel,
gran monestiri s'aixeca.
Castes verges allà dalt
faran cort a la gran Reina,
formaran verger suspès
en perpètua primavera.
Amb lletres de son segell
lo Rei d'Aragó ho ordena,
perquè allà sempre seguit
preguin per l'ànima seua.
Ai!, tan tacada la veu,
tacada de sang parenta,
que centúries d'oracions
vol que ressonin per ella...
Rei En Pere del Punyal,
debaixa en pau a l'ossera!
Arbre plantat a bon lloc
ben prest les rames aixeca,
i lloc de Déu és el Puig
perquè un monestir hi cresca.
Pugen, pugen allà dalt
de marès una pedrera;
com un grandíssim castell
les parets allà s'estenen.
S'estenen llargs corredors,
on cada cel·la modesta,
si és una tomba pel cos,
mostra un cel per la finestra...
Oh!, quin niu per l'esperit
que en tot a son Déu contempla,
aquell lloc des d'on se veu
l'obra de Déu molt més bella!
Formen terra, cel i mar
una harmonia xalesta
que, penetrant en el cor,
calma, depura i eleva.
Bé que ho senten dalt el Puig
dolces verges que hi professen,
del Pare Sant Agustí
seguint la sagrada Regla.
Ja s'apleguen a l'estol
colomes d'altra ribera;
filles del noble casal
ses riques gales hi deixen.
Costoses llànties d'argent
són estels de la capella,
davant retaule pintat
que imatges pures ostenta.
S'estén l'immens refetor,
se'n munta la torre austera
com a guarda tutelar
del poble que a baix contempla.
Que està de bé a tal redós
l'amable vila modesta,
mentres s'aixequen al cel
tantes mans purés sobre ella!