I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué[1]. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.
–Ciao –em va dir. Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.
–El meu català encara és molt lacunoso.
Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?
No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.
[1] A Tona hi havia la botiga de Can Bergadà. (Informació proporcionada per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)